De Castell a Calella de Palafrugell pel camí de ronda

 

Aquesta excursió segueix en part el sender de llarg recorregut GR-92 i l'anomenat camí de ronda, que rep aquest nom perquè antigament la guàrdia civil l'usava per fer la ronda, que volia dir sobretot vigilar la costa de nits per empaitar els contrabandistes. En aquell temps estava prohibit anar de nits a la costa amb alguna llanterna o objecte capaç de produir senyals lluminoses, sota pena, com a mínim, d'un bon sermó.

 

És el que avui dia anomenaríem un camí “virtual”. A molts indrets no tenia un traçat específic. Simplement els propietaris estaven obligats a deixar sempre una porta oberta als seus tancats. Darrerament, i on el relleu ho permet, ha estat condicionat i senyalitzat, coincidint amb la declaració de la zona d'espai d'interès natural.

 

La urbanització d'una part d'aquest espai fou sotmesa a referèndum al municipi de Palamós, el primer referèndum municipal de l'Espanya democràtica. Lògicament va guanyar el no, i la Generalitat va comprar els terrenys per compensar als propietaris de la pèrdua econòmica i per evitar noves especulacions en un futur. La bellesa de l'indret on les cases son poques i ben separades es deu precisament a uns propietaris de temps enrere a qui no calien referèndums,  perquè s'estimaven més gaudir del terreny ells mateixos que vendre'l a trossos per especular. Parlem dels Jorba, Ferrer Salat, Barella, Rosales, Voedvodski, Gallart, etc.

 

Dit això, és una excursió a no fer durant els mesos d'estiu. La massificació ha arribat fins i tot aquí. Jo vaig escollir un dia de temporal de llevant (com bé ho podeu veure a les fotos, en les que la Costa Brava realment es mereix el nom). Tampoc cal exagerar, però, ja que part de l'itinerari que descric està colgat per les ones i és impracticable quan hi ha molta mala mar.

 

S'accedeix a l'indret des de la carretera de Palafrugell a Palamós, per una rotonda on indica Castell/depuradora. Agafem aquesta direcció i seguim una pista asfaltada fins que s'acabi. Llavors tirem a la dreta cap a la platja de Castell i trobarem un aparcament que a l'hivern és de franc. La platja de Castell és de les poques platges de sorra verges de la costa. Al centre hi ha una petita zona humida. Segons el règim de pluges i el moviment de sorra, la desembocadura de la riera Aubi hi fa un petit estany, amb joncs i vegetació típica d'aiguamolls. Al sud-oest hi ha la cala s'Alguer, amb un barri de sòtans i antics refugis de pescadors. Al nord-est la platja està tancada per un turó amb vegetació típica de costa, és a dir pins, atzavares i figueres de moro, i on hi ha les runes d'un poblat ibèric. Actualment s'hi estan fent excavacions i la major part està tancada.

 

Del poblat ibèric direcció llevant, veiem una caleta amb un túnel natural de pedra anomenat la foradada, que permet el pas per sota d'una embarcació de dimensions reduïdes. A partir d'aquí, i sempre cap a llevant, anem seguint un sender ben senyalitzat que va carenant l'espedat fins una casa blanca amb planta de masia. Llavors el camí tira cap a l'interior. Quan trobem la pista forestal tirem a la dreta, i la seguim per espai d'uns pocs metres fins que un indicador ens mostra que podem tornar a girar cap a mar, tot travessant una Pineda. Quan arribem a mar tenim a la dreta la Cala Canyers i a l'esquerra la Punta del Mirador. Seguim aquesta direcció, ens arribem al mirador si volem, i seguim el sender. Sota hi tenim la Cala Corbs, amb un curiós petit port natural de pedra. Si no teniu claustrofòbia sota l'aigua, es pot entrar i sortir d'aquest port capbussant per un túnel submarí.

 

 

Des de la Punta del Mirador cap al sudoest.  Just a sota, Cala Canyers, al fons el Cap Gros que protegeix La Fosca del vent de Garbí. Una mica més a prop, sobre l’espedat, hi ha les runes del poblat ibèric de Castell.

 

 

Entrem a una zona on el color predominant de la pedra és roig. La veta continua per sota l'aigua i torna a emergir a les illes Formigues que tenim al davant. Allà un far evita que els vaixells d'avui dia segueixin la sort dels de l'armada francesa, derrotada en aquell indret per l'almirall italià sota bandera catalana Ruggiero di Lauria, sí, el mateix que nosaltres anomenem Roger de Llúria. A l'Illa gran hi ha una placa commemorativa d'aquest fet, descoberta fa ja uns anys amb desproporcionada pompa pel molt honorable.

 

Arribem a Cala Estreta, on hi ha un refugi de pescadors que usaven els de Calella per passar la nit si calaven la xarxa per aquests indrets, a fi d'estalviar una feixuga anada i tornada a rem en unes hores del dia, o millor dit de la nit, que el vent no sol bufar prou per aprofitar la a vela llatina. Com que avui dia tot es pot reciclar, si hi aneu diumenge al matí hi trobareu colles d'excursionistes, pescadors afeccionats i garoiners fent l'esmorzar. A l'estiu hi munten festivals clandestins de roc dur, però d'això m'estimo més no parlar-ne.

 

El refugi de pescadors de Cala Estreta. Amb aquest mal temps no hi havia ningú. Mai vist: les ones hi arriben, vegeu l’escuma entre el bot blanc i el refugi.

 

 

Ara el camí va seguint la mateixa platja, trobem Cala Remendon, Roca Bona i Cap de Planes, el camí torna a aparèixer al darrere de l'embarcader de Can Barella. La següent cala és El Crit, l’única del municipi de Montras. Allà el relleu no permet la continuació del camí de ronda i hem de pujar unes escales que ens tornaran a portar a la pista forestal principal.

 

 

Cala Remendon vista des de Cala Estreta. Representa que el camí passa pel mig de tota aquesta aigua.

 

 

Arribats a dalt tenim tres opcions segons el cansats que estiguem. La primera tornar a Castell pel camí més curt, seguint la pista cap l'esquerra i cap avall. La segona tornar a Castell pel GR-92 tot seguint les marques vermelles i blanques que s'endinsen a l'interior i s'enfilen per carenar el Puig del Terme i tornar a baixar. La tercera seguir la pista forestal que coincideix amb el GR-92 en el sentit contrari, és a dir, cap a Cap Roig i Calella.

 

Abans d’arribar a Calella trobem un encreuament asfaltat. A la dreta hi ha el jardí botànic del Cap Roig. Per la bellesa del castell, l'entorn i les vistes sobre Cala Massoni, dita també el Banyador de la Russa, i El Golfet amb les seves petites illes anomenats Castellets, val la pena pagar l'entrada encara que no us agradin les flors. Aquest castell i jardí van ser construïts pel coronel Voedvodski, exiliat de Rússia de resultes de la revolució de 1917. Al testament donava el castell i els jardins a la Caixa de Girona amb la condició que ell, la seva dona i el seu ruc hi poguessin ésser enterrats. Aquests jardins, en vida dels seus amos, ja havien merescut la "medalla al mérito turístico" imposada pel mateix Manuel Fraga.

 

Tornem enrere per retrobar el GR-92, que ara baixa uns pocs metres per un carrer i tomba a la dreta per unes escales després d'un bloc d’apartaments per tornar a trobar el camí de ronda. Anem passant pel Golfet, la Punta dels Forcats, pugem un moment a un carrer però de seguida tornem a baixar, fins la Platja Dels Canyers, i ja som a Calella. Pel passeig marítim anem passant davant del Port Pelegrí, la Platgeta, el Port d'en Calau, el Port Bo, on podem recuperar forces sota les voltes amb un cremat, un peix fregit o unes garoines, segons l'època de l'any. Si continuem seguint el poble tot vorejant la costa, passarem pel Port de Mala Espina, el Canadell, i la Punta de la Torre, des d’on el camí de ronda continua cap a Llafranc.

 

 

La Punta dels Forcats, vista des del costat de Calella.

 

 

De Calella, no n’explico res més perquè la majoria la coneixeu. Gaudiu només d'aquestes fotos on la podeu veure d'una manera que potser no l'heu vista mai. Tornem pel mateix camí sens deixar el GR-92 fins a Castell. Els temps vindrien a ser unes dues hores si es dona mitja volta a dalt de la cala d'El Crit, unes tres si s'arriba al jardí botànic, i unes quatre si s'arriba al Port Bo.

 

 

De primer terme al fons, el Port d’en Calau, el Port Bo, amb les típiques voltes, i el Port de Mala Espina, conegut pel fort onatge que hi sol haver, i que avui comparteix amb la resta de les cales.

 

 

El Port Pelegrí, vist des de la punta dels Borricaires, que el separa de La Platgeta.

 

Back to main page