Joan Margarit i Pau
Biografia

Per Lluís Lucero

 

Joan Margarit i Pau, bisbe de Girona, cardenal i un dels més importants representants de l'humanisme llatí a Catalunya, fou definit pel seu contemporani Vespasiano da Bisticci -a les seves Vite di uomini illustri del secolo XV- com a "dottissimo e in iure canonico e civile, ed ha notizia universale di teologia e di filosofia, e degli studi di umanità e di storia; è grandissimo cosmografo e universalmente d'ogni cosa ha notizia". Fill d'una família de la noblesa de segon rengle, provinent de l'estament militar, va néixer a Girona cap a 1422. Fou el quart de cinc germans -val a dir que també hi hagué algunes germanes- i, potser per això, destinat des de petit a la carrera eclesiàstica, com demostra el fet que ja el 1430 fos nomenat canonge de les catedrals de Girona i d'Elna. Cap a finals d'aquesta dècada va viatjar a Bolonya per seguir els estudis de dret canònic i civil a la universitat, que va acabar entre 1441 i 1443 -any en què apareix esmentat com a doctor utriusque iure. Després d'alguns anys de nou a Catalunya ocupant diversos càrrecs eclesiàstics, com ara una canongia a la catedral de Vic, va tornar a Itàlia el 1448. El 14 de setembre de 1449 fou nomenat procurador del rei de Nàpols al Vaticà i el 3 de gener de l'any següent fou admès com a clergue a la Cambra Apostòlica. Va romandre al Vaticà cinc anys i tant va actuar com a ambaixador del Papa Nicolau V i del rei Alfons com va fer d'intermediari entre l'un i l'altre. El 1453 fou nomenat bisbe d'Elna, fet que el va obligar a tornar a Catalunya i li va permetre començar-hi la seva carrera política oficial com a membre del braç eclesiàstic a les Corts de Barcelona de 1454 a 1458. Entre 1459 i 1460 va tornar a Itàlia com a membre de l'ambaixada que el rei Joan va enviar al congrés de Màntua. El 1461 el papa Pius II el va nomenar nunci papal per a la Corona d'Aragó. Tornat a Catalunya, es va posar al costat del rei Joan durant la Guerra Civil que va enfrontar aquest rei amb la Generalitat -defensora de la causa del príncep Carles de Viana- i va participar activament en alguns combats, com ara en la defensa i protecció de Joana Enríquez, muller del rei, i del príncep Ferran durant el setge de la Força de Girona ocorregut el 1462. Poc abans de l'inici d'aquest setge, havia estat nomenat bisbe de Girona, càrrec que va ocupar fins a la seva mort. Un cop acabada l'esmentada Guerra Civil el 1472, Margarit fou nomenat conseller reial i tingué una intensa activitat política a les terres de la Corona d'Aragó fins a la mort del rei Joan el 1479. El seu fill i successor, el rei Ferran II, el va mantenir en el càrrec i li va encarregar noves missions diplomàtiques que el van dur de nou a Itàlia el 1481. L'objectiu principal d'aquestes missions era dissuadir els venecians de llur entesa amb els turcs. La feina fou àrdua i difícil i no es va concloure satisfactòriament fins a finals de 1482. En l'endemig, Margarit va fer un famós discurs davant del Senat Venecià el 10 de maig de 1481 -discurs que fou publicat a Roma el juliol del mateix any-, va visitar diverses vegades Nàpols, Venècia i Roma i va comptar amb l'ajut inestimable del jurista balear Bartomeu de Verí. El novembre de 1482 fou signada la pau entre Sixte IV i Alfons de Calàbria i, més tard, entre Roma i Nàpols. El papa estava abandonant la causa dels venecians. En una breu nota del 21 de desembre els resultats del tractat són atribuïts a la intervenció de Ferran i Isabel i a la diligència de llurs ambaixadors, els quals "visi sunt nobis viri graves et sapientes… Nihil enim studii et diligentie pretermiserunt, quo et mandatis vestris satisfacerent et communi totius Italiae tranquillitati consulerent". Alguns historiadors han considerat que va ser a causa d'aquests èxits i com a agraïment pels serveis prestats a la Cristiandat que el papa Sixte IV va nomenar Margarit cardenal el 15 de novembre de 1483. Malauradament només va poder gaudir d'aquest càrrec, cercat durant tant temps -ja en un llunyà 1472, Joan II havia fet una demanda al papa per a obtenir el cardenalat per a Margarit-, poc més d'un any, ja que el 21 de novembre de 1484 va morir a Roma com a cardenal de Santa Balbina, segons diu Burckhardt al seu Liber notarum, en un diumenge particularment plujós i el seu cos fou portat i enterrat a l'església de Santa Maria del Popolo, lloc on, suposem, encara reposa.
Deixant de banda alguns discursos en català a les Corts de Barcelona i altres en llatí, com el ja esmentat davant del Senat Venecià, les seves obres principals són quatre.
- De origine regum Hispaniae et Gotorum: és una obra molt breu en la qual s'explica l'època de les invasions visigòtiques i que posa en relació els reis dels Gots amb els de la Corona catalano-aragonesa; fou escrita entre 1458 i 1460.
- Templum Domini: és un tractat escrit durant els primers anys de la Guerra Civil Catalana (1462-1472) amb la intenció de demostrar que els llocs de culte han de ser respectats i que, essent el poder dels reis una concessió de Déu, els reis han de ser controlats, en llurs actes, per una persona de l'estament eclesiàstic.
- Corona regum: aquesta obra és, podria dir-se, una guia moral del bon monarca, dedicada al príncep Ferran, futur rei Catòlic, escrita cap a 1469, l'any del seu casament amb Isabel de Castella, i reflecteix plenament els ideals renaixentistes sobre l'educació dels joves. Vespasiano da Bisticci, a l'obra ja esmentada, va dir-ne: "è mirabil cosa, perchè fa una corona a uno re, e tutte le pietre vi si convergono drento, e a ogni pietra dà la sua similitudine, conveniente al governo d'uno re".
- Paralipomenon Hispaniae libri decem: aquesta obra magna fou començada als anys seixanta i romangué inacabada i incompleta a causa de la mort del seu autor el 1484. La intenció de Margarit era escriure la història d'Hispània des dels orígens fins a la caiguda de l'Imperi Romà, però la mort el va sorprendre abans de poder posar fi al llibre desè -només ens n'han romàs tres capítols, el darrer dels quals dedicat als temps de l'emperador August. Malgrat la seva condició d'obra incompleta, és molt interessant pels passatges amb descripcions geogràfiques plenes de consideracions d'ordre lèxic -l'etimologia dels topònims, l'evolució d'aquests o bé la correspondència entre els antics i els nous-, per les referències als primers pobladors de la península -anteriors a la dominació romana- i per la utilització de fonts clàssiques llatines i sobretot gregues, les darreres en les traduccions llatines fetes durant el segle XV per coneguts humanistes italians com Poggio Bracciolini, Guarino Guarini o Leonardo Bruni.