Jordi d'Ornós
Biografia

Llegiu també la Bibliografia d'aquest autor

Font: Mariàngela Vilallonga, La literatura llatina a Catalunya al segle XV, Barcelona, Curial / PAM, 1993.

 

Neix a Perpinyà o en algun lloc de la diòcesi d'Elna entorn de l'any 1380 i mor a Carpentràs (Provença) l'any 1452. Sermonaris. Dret canònic. Epistolografia. Estudià arts a la Universitat de Perpinyà, on era l'any 1394. Bisbe de Vic des de 1424 fins a 1425. Era doctor en drets i va ocupar diferents càrrecs durant la seva vida. Va ser prior del monestir de Sant Pere de Casserres i ardiaca d'Elna i Barcelona. L'any 1417 va ser nomenat canceller i procurador del rei Alfons el Magnànim davant del papa. El dia 5 de març de 1418 va ser rebut pel papa Martí V i pel concili de Constança, on va pronunciar un discurs de congratulació per la restauració de la unitat i va presentar les seves credencials que l'acreditaven davant del papa. Se li va concedir l'ardiacat major de Barcelona vacant per la mort de Pons i que havia estat donat a Felip de Malla en expectativa. Davant del papa, Ornós no va aconseguir grans recompenses per al rei, al qual representava, però en canvi, com assenyala Goñi, va obtenir per a ell mateix la dignitat de protonotari de la seu apostòlica, l'ardiacat de Mallorca i el bisbat de Vic. Sembla ser que es va comportar poc hàbilment en l'exercici de les seves funcions davant la seu de Vic. Més endavant, l'any 1423, el papa Martí V el delegà per resoldre els efectes del cisme d'Avinyó; sis anys més tard va intervenir al concili de Tortosa, on s'extingí el cisma. L'any 1433 fou remarcable la seva actuació al sínode de Manresa, on va tenir per vicari general el jurista Jaume Marquilles. Va assistir al concili de Basilea, on fou nomenat cardenal pel papa Fèlix V (cismàtic), amb el títol de Santa Anastàsia i després de Santa Maria Transtíber. Eugeni IV el deposà per aquest motiu de la seu de Vic i del cardenalat. Fins l'any 1449 no es reconcilià amb el nou papa Nicolau V, i llavors fou nomenat bisbe de Carpentràs, a la Provença, on va morir al final de 1452. Per testament va llegar a la catedral de Carpentràs la seva biblioteca, amb la intenció que la venda dels llibres proporcionés uns bons diners per a la construcció d'una nova catedral. Només, però, una part dels seus llibres va ser venuda, els altres havien de ser la base de la futura biblioteca pública.


Obra

Allegationes pro Benedicto XIII, ms. lat. 1450, fs. 111-118 de la Bibliothèque Nationale de París.
Epístola al rei Alfons (Barcelona, 12 de maig de 1416). Ed. Finke, III, p. 530.
Sermo (1418), pronunciat davant del concili de Constança. Ed. Finke, II, ps. 168-169 i 526.
Epístola al rei Alfons (Avinyó, 23 de gener de 1418). Ed. Finke, IV, p. 174.
Epístola al rei Alfons (Constança, 31 de març de 1418). Eds.: PUIG, Itinerario..., ps. 84 i 86; Finke, IV, ps. 190-191.
Epístola al rei Alfons (Milà, 19 d'octubre de 1418). Ed. Finke, IV, ps. 197-199.
Sermones de 1438 pronunciats davant del concili de Basilea, ms. a la Biblioteca Basileense.

Són sermons i cartes en llatí i en català, en les quals facilita dades diverses sobre Itàlia, com, per exemple, sobre la ciutat de Milà i la seva catedral en construcció, sobre un frare predicador, Manfredo, semblant a Vicent Ferrer, amb motiu d'un viatge de Martí V, o també sobre consells al rei Alfons. Caldria estudiar i editar la producció literària d'Ornós i valorar la seva figura. En el dictamen que li va demanar el papa sobre si Benet XIII era el vertader papa i si estava justificada la reunió del concili de Pisa, va respondre a favor de Benet XIII. Algun dels seus discursos fou qualificat de gloriós per contemporanis seus. En canvi, Dykmans considera les seves cartes "petits modèles du genre épistolaire".