Neix
a Perpinyà o en algun lloc de la diòcesi d'Elna entorn
de l'any 1380 i mor a Carpentràs (Provença) l'any 1452.
Sermonaris. Dret canònic. Epistolografia.
Estudià arts a la Universitat de Perpinyà, on era l'any
1394. Bisbe de Vic des de 1424 fins a 1425. Era doctor en drets i va
ocupar diferents càrrecs durant la seva vida. Va ser prior del
monestir de Sant Pere de Casserres i ardiaca d'Elna i Barcelona. L'any
1417 va ser nomenat canceller i procurador del rei Alfons el Magnànim
davant del papa. El dia 5 de març de 1418 va ser rebut pel papa
Martí V i pel concili de Constança, on va pronunciar un
discurs de congratulació per la restauració de la unitat
i va presentar les seves credencials que l'acreditaven davant del papa.
Se li va concedir l'ardiacat major de Barcelona vacant per la mort de
Pons i que havia estat donat a Felip de Malla en expectativa. Davant
del papa, Ornós no va aconseguir grans recompenses per al rei,
al qual representava, però en canvi, com assenyala Goñi,
va obtenir per a ell mateix la dignitat de protonotari de la seu apostòlica,
l'ardiacat de Mallorca i el bisbat de Vic. Sembla ser que es va comportar
poc hàbilment en l'exercici de les seves funcions davant la seu
de Vic. Més endavant, l'any 1423, el papa Martí V el delegà
per resoldre els efectes del cisme d'Avinyó; sis anys més
tard va intervenir al concili de Tortosa, on s'extingí el cisma.
L'any 1433 fou remarcable la seva actuació al sínode de
Manresa, on va tenir per vicari general el jurista Jaume Marquilles.
Va assistir al concili de Basilea, on fou nomenat cardenal pel papa
Fèlix V (cismàtic), amb el títol de Santa Anastàsia
i després de Santa Maria Transtíber. Eugeni IV el deposà
per aquest motiu de la seu de Vic i del cardenalat. Fins l'any 1449
no es reconcilià amb el nou papa Nicolau V, i llavors fou nomenat
bisbe de Carpentràs, a la Provença, on va morir al final
de 1452. Per testament va llegar a la catedral de Carpentràs
la seva biblioteca, amb la intenció que la venda dels llibres
proporcionés uns bons diners per a la construcció d'una
nova catedral. Només, però, una part dels seus llibres
va ser venuda, els altres havien de ser la base de la futura biblioteca
pública.
Obra
Allegationes
pro Benedicto XIII, ms. lat. 1450, fs. 111-118 de la Bibliothèque
Nationale de París.
Epístola al rei Alfons (Barcelona, 12 de maig de 1416).
Ed. Finke, III, p. 530.
Sermo (1418), pronunciat davant del concili de Constança.
Ed. Finke, II, ps. 168-169 i 526.
Epístola al rei Alfons (Avinyó, 23 de gener de
1418). Ed. Finke, IV, p. 174.
Epístola al rei Alfons (Constança, 31 de març
de 1418). Eds.: PUIG, Itinerario..., ps. 84 i 86; Finke, IV,
ps. 190-191.
Epístola al rei Alfons (Milà, 19 d'octubre de 1418).
Ed. Finke, IV, ps. 197-199.
Sermones de 1438 pronunciats davant del concili de Basilea, ms.
a la Biblioteca Basileense.
Són
sermons i cartes en llatí i en català, en les quals facilita
dades diverses sobre Itàlia, com, per exemple, sobre la ciutat
de Milà i la seva catedral en construcció, sobre un frare
predicador, Manfredo, semblant a Vicent Ferrer, amb motiu d'un viatge
de Martí V, o també sobre consells al rei Alfons. Caldria
estudiar i editar la producció literària d'Ornós
i valorar la seva figura. En el dictamen que li va demanar el papa sobre
si Benet XIII era el vertader papa i si estava justificada la reunió
del concili de Pisa, va respondre a favor de Benet XIII. Algun dels
seus discursos fou qualificat de gloriós per contemporanis seus.
En canvi, Dykmans considera les seves cartes "petits modèles
du genre épistolaire".