logo_ilcc.jpg (3265 bytes)

 

 

Antoni Cobos

Joan Ramon Ferrer i els humanistes italians del segle XV

Publicat a

 

És un plaer poder parlar de Joan Ramon Ferrer en un col·loqui dedicat bàsicament, tal com el títol proposa, a la literatura catalana antiga. I dic això perquè de Joan Ramon Ferrer, que té una producció literària ingent, tal com veurem més avall, utilitza el llatí com a mitja d'expressió literari habitual i li només coneixem una obra en català: el Sirventesch, que és el tema d'estudi de la ponència de Miriam Cabré que trobareu unes planes més amunt. Això demostra la importància que cal donar a tota una sèrie de lletraferits del segle XV a la Corona d'Aragó, que escriuen generalment en llatí però que ajuden a entendre, si no en són la part principal, el nou clima cultural que es produeix a les nostres terres a partir dels contactes cada vegada més estrets amb les obres i el mètodes dels humanistes italians. Aques fet ja va ser posat de relleu per Badia, 1989 i, sobre tot per Vilallonga (1986, 1993, 1996), que, primer amb l'edició de les obres de Jeroni Pau i després amb el seu repertori d'autors catalans que escriuen en llatí ha obert un camí que està donant un fruits tan rics com inesperats.

Je hem fet en un altre lloc una breu aproximació a la biografia i a l'obra de Joan Ramon (Cobos, 1998), però em permetré de fer-ne un brevíssim recordatori, abans d'entrar en matèria. Va néixer a Barcelona entre els anys 1415-1423, el seu pare fou Ramon Ferrer (mort el 1423), tenia per oncles paterns a l'il·lustre jurista Pere Ferrer, jurista i a Jofre Ferre, per part de mare era nebot de Bernat Çapila, que fou conseller en cap. Va estudiar a Ferrara i Bolonya. Aquí va aconseguir, l'any 1451, el títol de doctor en dret civil i canònic. En aquesta època o poc abans s'havia casat amb Serena, filla d'Antoni Vinyes, to i que Ferrer va demanar i aconseguir la nul·litat matrimonial. Es va casar per segona vegada, però no coneixem amb certesa el nom de la segona esposa. Tenim abundants testimonis de la seva activitat jurídica entre 1460, 1462. No sabem la data de la seva mort, però sí que aquesta s'esdevingé després de 1487.

Pel que fa a la seva obra, l'estat actual dels nostres coneixements ens dóna aquesta relació:

Obra conservada en prosa: De antiquitate legum, Bolonya, 1448; Renuntiatio matriculae iurisconsultorum, Barcelona, cap al 1462; Consilia I, Barcelona 1462; Consilia II, Barcelona 1468; De pronominibus suique natura, Barcelona, 1477.

No conservada: De triumphorum regiorum summario abans de 1475; Consilia III entre 1468 i 1475; De laudibus scientiarum; De questionibus iuridicis extemporalibus; Praeminentiae praerrogatiuaeque doctorum, equitum ciuiumque; Semita iuris canonici; totes elles escrites abans de 1462; Semita iuris ciuilis i Aurea Decreti, escrites entre 1462 i 1475.

Dels molts versos que va composar només conservem poc fragments escampats per la seva pròpia obra i per altres reculls. Heus-ne aquí la relació, excepte el ja esmentat Sirventesch, tota la resta de la seva producció poètica conservada és en llatí: De infortuniis, abans de 1450; Aphorismi, abans de 1462; In defensionem laudemque doctoris boni et eloquentis et bene uestiti, abans de 1462; Marias o De uita et laudibus Virginis Mariae (1461/62); Politica (1462?); Epigramma in Laudem Michaelis Carbonelli, abans de 1475.

En conservem, també, dues cartes una a Jordi Centcelles (1450) i un altra a Ferran Valenti (1462), incloses als Consilia.

Esperem que aquest catàleg es pugui anar ampliant amb noves troballes.

És hora ja de centrar-nos en el tema de l'anàlisi d'avui, és a dir les relacions de Ferrer amb els humanistes italians. Tractarem el tema a partir d'una dada biogràfica important: l'autor barceloní va sojornar a Ferrara, tal com hem demostrat en un altra lloc, quan encara era molt jove, probablement pels volts de 1440. L'estada a Bolonya és més precisa, ja que tenim constància que hi va estudiar la carrera de dret entre 1445 i 1451, any de la seva làurea com a doctor utriusque iuris. Doncs bé, ja que Ferrer va sojornar a Ferrara i a Bolonya, és lícit que en plantegem el debat d'avui des d'aquesta òptica: Què va portar (o importar) d'Itàlia Joan Ramon ferrer? Dedicarem les pàgines que segueixen a intentar donar-hi una resposta.

Quatre són els punts, al nostre entendre, que cal destacar de les seves "adquisicions" italianes: El contacte personal amb els humanistes; l'esperit crític i el gust per la polèmica; llibres difícils de trobar a Barcelona, i, sobretot, un mètode i una forma de treballar.

Sabem per una carta a Jordi de Centcelles (Cobos, 1995), que Ferrer havia feqüentat les clases del professors de Ferrara, a qui cita expressament i per a qui envia records; són Francesco d'Arezzo, Andrea de Sicília i Guarino Veronese. No cal dir que hi sobresurt el gran Guarino Veronese (1374-1460), instal·lat a Ferrara des del 1429 fins a la seva mort (SABBADINI, 1919). No és, en canvi, el primer en ésser esmentat, honor que correspon a Francesco d'Arezzo o Francesco Accolti (1418-1486), que va ensenyar a diverses ciutats d'Itàlia, entre d'altres a Bolonya de 1440 a 1445, i a Ferrara cap a l'any 1450, data de la carta (TIRABOSCHI, 1833, ps. 38-42). Pel que fa a Andrea de Sicilia, creiem que es tracta d'Andrea Barbazza de Messina, que va morir a Bolonya l'any 1481, i que també havia ensenyat a les ciutats de Ferrara, Sena i la mateixa Bolonya (RODOLICO, 1895: 88-90). Tant Accolti com Barbazza foren professors d'un altre gran humanista català, Jeroni Pau. (Vilallonga, 1986, vol. I, p. 37 i 39).

Sabem els professors que va tenir a Bolonya gràcies a les signatures que trobem al llibre de Ferrer De antiquitate legum, f. 47r.-ss. (BC. ms. 614, obra inèdita que tenim actualment en preparació. Veure COBOS 1998, p. 23, on són citat els textos) El primer dels signants és Antonius de Prato Veteri que qualifica el nostre autor de «uirum mirae elegantiae, Iohannem Raimundum Ferrarii, discipulum meum, doctissimum lingua et iure». Antonio Mincucci da Pratovecchio (1380-1468) fou un dels juristes més cèlebres de l'escola jurídica bolonyesa. Autor de diverses obres i comentaris com Tractatus quartarum, Repertorium Bartoli et Baldi, De feudis, Commentario ai Libri di Diritto Romano, Singularia Cyni. Va alternar la docència entre Siena i Bolonya, on es va establir definitivament a partir del 1448. (ZACCAGNINI, 1930, ps. 92-96; veure també PELÁEZ, 1985, ps. 225-226). Segueix Scipio de Gozadinis, que opina que els arguments del guanyador han estat «copiosissimis et subtilissimis». De Scipio de Gozadinis només sabem que pertanyia a una noble i poderosa família de Bolonya, i que l'any 1468 Antonio de Pratovecchio va haver d'exiliar-se de Bolonya perquè dos fills seus havien matat i ferit dos joves de la dita família (ZACCAGNINI, ibid. p. 95). El tercer és Baptista de Sancto Petro, el qual inicia la seva sentència amb aquest mots: «Secundum ea quae proposita sunt per Iohannem Raimundum Ferrarii, Catalanum, mea quidem sententia, uirum ingenii singularis». Giambattista di Sampieri (o da Castel S. Pietro), fill del també jurista Floriano di Sampiero (mort el 1441), va ser lector de Dret Civil al Studio des del 1438-39 fins el 1456-57. (ZACCAGNINI, ibid., ps. 87-88). Gaspar de Arrengheria, que va a continuació, també afirma que el barceloní és un home «acutissimi et generosi ingenii». Gaspare dell'Arringhiera o della Ringhiera, un dels lectors privilegiats de Dret Civil al Studio, laureat el 1457, participà també en una ambaixada del Comune de Bolonya al Papa Nicolau V (ZACCAGNINI, Storia, ps. 104-5). El cinquè i darrer dels jutges és Iohannes Lamola, l'únic que no és jurista sinó que s'autodefineix com a «studia humanitatis lectitans, hoc est oratoriam artem instituens simul et poeticam, historias atque moralia studia propio captu meo interpretans», el qual diu que Ferrer és «Catalanum uirum, quidem non solum legum, sed philosophiae, oratoriae, reliquarum bonarum artium doctissimum et cultissimum», i més avall: «cuius disputationis seriem ipse Iohannes litteris mandauit ac sententiam suam superioribus duabus orationibus, eleganti, polito artificiosoque stilo perfectis, cumulate defendit».Giovanni Lamola fou un dels millors deixebles de Guarino Veronese. Descobridor a Milà de la Medicina de Cels, després d'haver ensenyat a Florència i a Venècia, anà a ensenyar a la seva pàtria el 1440, on va romandre fins el 1449. Va deixar un discurs i un Liber de Pudicitia (ZACCAGNINI, Storia, ps. 113-14).

Això pel que fa als professors. Ara bé, és evident que Ferrer devia conèixer de forma més o menys directa els grans humanistes de mitjans del quatre-cents. Ens referim, especialment, a Lorenzo Valla, Giovanni Tortelli i Niccolò Perotti, els tres autors que són més citats i utilitzats pel Barceloní al De pronominibus. (Veure COBOS, 1998) De fet, i malgrat no tenir evidències irrefutables, si considerem els anys en què Ferrer va residir a Itàlia, no és impossible que els conegués personalment. Sobre tot Lorenzo Valla, a qui Ferrer quasi sempre anomena Laurentius noster, epítet que no fa extensiu ni a Toretelli ni a Perotti.

És lícit pensar que, més enllà de les citacions literàries -que no és poc-, els italians devien infuir poderosament en el jove Joan Ramon Ferrer. Creim que on més es manifesta aquesta influència és en els tres punts que venen a continuació i que ja vam avança a començaments del treball: L'esperit crític i polèmic, el contacte amb llibres novedosos i el mètode de treball.

És ben conegut el vessant polèmic de Valla. En són un bon exponent l'Antidotum in Poggium i les Adnotationes Raudenses. També ha esta posat de relleu l'ambienT de disputa intel·lectual que vivien ciutat com Bolonya (ZACAGNINI, 1930, p. 93). Ferrer s'hi va veure implicat en una d'elles, quan va discutir amb l'estudiant i amic Antonio de Sicilia sobre l'antiguitat de les lleis contingudes al Digest. El sicilià proposava que aquestes havien estat elaborades abans del naixement de Crist, mentre que el barceloní defensava que ern posteriors al 160 pC. Val a dir que el nostre autor va sortir com a vencedor de la disputai que d'aquesta va sorgir l'obra De antiquitate legum, ja esmentada. M'interessa ara veure l'orígen de la discussió en paraules del mateix Ferrer:

[9] Nam cum dominus Ihoannes Lamola, noster communis doctissimus humanissimusque praeceptor, illam primam Ciceronis epistulam ad Seruium Sulpicium nobis reliquisque discipulis interpretaretur et exponeret, in qua de Trebatio mentio facta est, et a me quareret utrumne in legibus de ipso Trebatio memoria fieret, legisset enim hunc magnum iure fuisse consultum, respondi me in multis Digestorum locis Trebatius inuenisse. [10] Postera autem die aduersarius meus, reprehendendi cupidus, me aggresus oratione fuit hoc modo, se quam plurimum responsionem meam fuisse miratum, cum ipse non Trebatium sed Trebanum comperisset. Cui ego, qui abeundi celeritate ducebar, subieci me, die proxime uentura, loca certa expressurum esse. [11] Itaque, cum postridie, id est sequenti die, illum § Fuit eodem tempore Trebatius, l. De or. iur. aliasque permultas sibi allegarem, non acrimonia sed quadam acerbitate, respondit nulla ratione asseuerari posse ut ille Trebatius, quem ipse deduxissem, esset is qui a nostro Cicerone commemoratus esset. Et enim Bartolus expresse dicebat, l. Multum interest, De uer. ob., Digestorum leges per CCC annos ante Christi aduentum fuisse constitutas, Ciceronem autem Seruium Sulpitium Trebatiumque temporibus C. Iuli Caesaris, cui Octauianus successerat, sub quo Christus natus est, fuisse constabat.

[12] Tum ego, tametsi me initio subterruisset tanti uiri auctoritas, tamen non omnino illius lege II, De or. iur., historiarumque oblitus statim animum suscitaui, et sic meis partibus satiffeci. «Domine Antoni perspicuum est nostrum Ciceronem in § Etiam Lucius Crassus et § Seruius autem Sulpitius et § Post hos Tubero fuit, l. I, De or. iur. commemoratum esse. [13] Ex quibus tribus §§ et dicto § Fuit eodem tempore Trebatius, uinctis his, quae in tribus libris De oratore, nominatim uero in prologo secundi tertiique habentur, ac etiam his quae exipimus Ciceronis epistolis [quae] nuper accepimus, absque ulla dubitatione colligi potest non modo illum Trebatium, de quo quaeritur, uerum etiam omnes illos iursiconsultos qui a dicto § Lucius Crassus usque ad § Post hunc, maxime a nostro Pomponio commemorati sunt, iisdem temporibus cum Cicerone floruisse. Immo bene consideranti D., l. II, De or. iur. et ff., Ad Vell., l. II, in prin., et Ad Trebell., l. I, in prin., erit manifestissimum maiorem Digestorum partem post Christi aduentum fuisse natam». [14] Dum talia correlario uellem concludere, Antonius impatiens audiendi medio me in sermone interrupit sic dicens, quin immo illud esse certissimum omnia Digestorum iura ante Christi aduentum fuisse constituta. Cui ego se consideratius haberet in loquendo. Arbitrabar enim illam propositionem uniuersalem nullo modo posse defendi. At ille immo esse uerissimam et quicquid uellem sponsionis causa poneremus. (De antiquitate legum, 2, 9 -Bolonya 1448- paragrafació provisional)

[9] Car, un dia, quan el senyor Giovanni Lamola, el nostre mestre comú, humaníssim i doctíssim, explicava i comentava per a nosaltres dos i per als altres deixebles aquella primera carta de Ciceró a Servi Sulpici, on es fa esment de Trebaci, em va preguntar si als llibres de lleis es parlava d'aquest mateix Trebaci, -en efecte, ell havia llegit que aquest fou un gran expert en dret-. Jo li vaig respondre que havia trobat Trebaci a molts llocs del Digest. [10] A l'endemà, el meu adversari, desitjós de ser corregit, em va dir que havia quedat molt sorprès de la meva resposta, perquè ell havia trobat Trebani i no Trebaci. Jo, que aleshores tenia presa, li vaig respondre que al dia següent, li mostraria els passatges concrets. [11] Així doncs, a l'endemà, li vaig ensenyar aquell paràgraf Fuit eodem tempore Trebatius, de la llei De ori. iur. i moltes altres lleis, no amb mal humor però sí amb una certa duresa. Ell em va respondre que no es podia afirmar de cap manera que aquell Trebaci que jo l'havia mostrat fos el mateix que havia estat citat pel nostre Ciceró. I, en efecte, Bartol deia de manera explícita a la llei Multum interest, De uer. ob., que les lleis del Digest havien estat elaborades tres-cents anys abans de l'arribada de Crist, ja que era sabut que Ciceró, Servi Sulpici i Trebaci, eren contemporanis de Gai Juli Cèsar, al qual havia succeït Octavià, sota el qual havia nascut Crist. [12] Aleshores jo, encara que al començament em vaig espantar per l'autoritat d'un home tan gran, tanmateix, no m'oblidava pas ni d'aquella llei segona del De origine iuris ni dels historiadors, i tot seguit el meu ànim es va encoratjar, i així vaig dir en favor meu: «Antoni, és evident que el nostre Ciceró és citat al § Etiam Lucius Crassus i al § Seruius autem Sulpitius i al § Post hos Tubero fuit, de la llei I, De or. iur. [13] A partir d'aquests tres paràgrafs i del ja comentat Fuit eodem tempore Trebatius, i amb aquells textos dels tres llibres De oratore, amb nominació expressa al pròleg del llibre segon i del tercer, i també amb els textos que hem tret de les cartes de Ciceró, que hem rebut fa poc, es pot veure sense cap mena de dubte que no només aquell Trebaci del qual parlem, sinó també tots aquells jurisconsults que hi són citats, sobre tot pel nostre Pomponi, des del dit § Lucius Crassus fins al § Post hunc, van florir a la mateixa època que Ciceró. Però prenent en bona consideració el Digest a la llei. II, De or. iur. i a Ad Vell., l. II, in prin., i Ad Trebell., l. I, in prin., es veurà claríssimament que la major part del Digest va néixer després de l'arribada de Crist». [14] Quan jo volia concloure amb aquest corolari, Antoni, cansat d'escoltar-me, em va interrompre al mig de la frase dient-me que al contrari, que era certíssim que totes les lleis del Digest es va fer abans de l'arribada de Crist. Jo li vaig respondre que fós més prudent en les seves afirmacions. En efecte, jo pensava que aquella proposició universal no es podia defensar de cap manera. Però ell, em va dir que era molt veritat i que ens apostéssim el que jo volgués.

Aquesta situació és molt semblant a la que es va donar vint-i-cinc anys més tard a Barcelona. En efecte, quan Ferrer explica les causes que el van dur a escriure el De pronominibus suique natura, diu:

TEXT 2

Sane non nulli ex uobis, in opusculo meo De tryumphorum regiorum summario et de meorum calumniatorum inuectiua, super hoc pronomine sui cum reprehensione quadam dubitarunt utrumne relatiue mere, puta pro eius, ipsius et illius, stare latine possit. Quin potius denique afirmarunt reciproce duntaxat stare posse. Et hoc doctissimi Laurentii Vallensis sentencia confirmare contendebant. Ego quidem, quod tunc extempore asserui, scilicet sui proprie et, ut plurimum, accipi reciproce sed abusiue quandoque, quin immo apud auctores summos, maxima auctoritate praestantes, saepenumero pro eius, ipsius, illiusque supponi, Priscianum et alios allegando. Post, id et Prisciani Vallensisque Laurentii regulis et multorum maximorumque auctorum consuetudine, diuersis in locis longe confirmatum inueni. (De sui natura, 3 -Barcelona, 1475-)

Veritablement, alguns d'entre vosaltres, en la meva obreta De tryumphorum regiorum summario et de meorum calumniatorum inuectiua, van posar en dubte, amb una certa crítica, si en llatí el pronom sui podia estar simplement amb valor relatiu, o sigui en comptes d'eius, ipsius i illius. I van acabar afirmant que només hi podia estar amb valor reflexiu. I intentaven demostrar-ho amb l'opinió del doctíssim Lorenzo Valla. Jo, per la meva banda, vaig afirmar, llavors de forma improvisada, al·legant Priscià i altres autors, que sui sobretot es troba amb valor reflexiu i propi, encara que, de vegades, de forma abusiva, i que molt sovint està posat en comptes d'eius, ipsius i illius, fins i tot entre els millors autors, que són els que ofereixen la màxima autoritat. Fet que després he trobat ampliament confirmat en molts llocs amb les regles de Priscià i de Lorenzo Valla, i amb l'ús de molts i excel·lents autors.

Pel que sembla, no va agradar gaire a Ferrer que els seus rivals li passessin Valla per la cara, sobre tot, quan ell coneixia les Elegantiae des de molt aviat i n'havia fet un breviari abans de l'any 1468 (COBOS 1998: 41) cosa que el devia fer pensar que qui millor coneixia Valla no eren els seus oponents, sinó ell mateix. La conseqüència d'aquest retret sobre l'ús indegut del pronom sui fou contundent: Els 800 folis a dues cares que contenen el De pronominibus suique natura.

El tercer apartat sobre la petja italilana en Ferrer que hem volgut posar de relleu es referix al coneixement, adquisició i difusió d'obres novedoses i molt rares a la península ibèrica a mitjans del segle XV.

Ens ocuparem d'un text de Ferrer valuossíssim, que creiem molt significatiu i que, a manca de més testiomnis coneguts, mostra aquesta faceta del nostre autor. En efecte, en una carta enviada al mallorquí Ferran Valentí, en resposta a una consulta jurídica privada, al final de la carta podem llegir:

TEXT 3.

Et haec sunt, colendissime uir, quae super dubiis de quibus consulis impresentiarum mihi dicenda esse uideantur, saluo semper aliorum doctiori grauiorique consilio, quae si plenius examinata expecieris ueniam dabis, et causarum orandarum tractationem et operis De uita et laudibus Virginis Mariae, compositionem metricam pro excusatione mea, tibi ante occulos collocabis. Donatus tuus super Terentio iam in calce est, deinde Aulus Gelius si haberi poterit trancribetur. (J. R. Ferrer, Carta a Ferran Valentí -Barcelona, 1462-, editada a COBOS, 1995)

«I això és, honoradíssim baró, el que em semblava que s'havia de dir sobre el que ara em demanes, respectant sempre l'opinió més docta i prestigiosa d'algú altre, mots que si els analitzes detingudament, em perdonaràs i posaràs davant dels teus ulls, per excusar-me, no només el tractament de judicis, sinó també al composició mètrica de l'obra De uita et laudibus Virginis Mariae. El teu Donat sobre Terenci, ja és acabat, després es transcriurà Aulus Gel.li, si es pot aconseguir.»

El comentari de Donat a Terenci i les Nits Àtiques de Gel.li, es troben entre els llibres que va heretar Teseu Valentí, fill de Ferran (HILLGARTH 1991: 521 i 528), per tant, hem d'entendre que es tracta dels mateixos exemplars.

El comentari de Donat sobre Terenci va ser descobert per Aurispa a Magúncia l'any 1434. Va arribar a Ferrara l'any 1438 i en la seva transmissió van jugar un gran paper Guarino Veronese i Antonio Panormita. Pel que fa a Aulus Gel.li, Guarino en té un, encara que mutilat, a Ferrara el 1430. No és massa agoserat pensar que Ferrer hi podia haver tingut accès (o si més no, coneixement) durant la seva etapa italiana, ja que la relació amb Guarino ja ha quedat demostrada. (SABBADINI, 1974, p.206, 222 i 331).

D'altra banda, ja hem insinuat en una altra ocasió (COBOS, 1998, P. 42), que Ferrer podia ser un dels mecenes que estaven al darrera de l'edició del primer llibre a la península, ens referim als Rudimenta Grammatices de Niccolò Perotti, editat a Barcelona l'any 1475 (HAEBLER, 1917: p. 151; veure també MADURELL, 1955: p. 29* i 61*. Si més no, el que sembla irrefutable és que l'exemplar que Ferrer té al davant no és el de l'edició de Tortosa de 1476 (exemplar a la BC), ja que hem contrastat les pàgines d'aquesta amb les que Ferrer presenta en les seves citacions, i no coïncideixen.

Hem deixat per al final el punt que, justament, considerem més important, o sigui el mètode de treball de Joan Ramon Ferrer, molt lligat, evidentment, amb tot el hem anat veient. Després de l'anàlisi de l'extenssíssima obra De pronominibus, juntament amb altres fragment d'aquí i d'allà, que en permeten una visió més àmplia, podem concloure que el mètode de treball de Ferrer es basa en tres pilars fonamentals: donar-li una gran importància a la llengua; avantpossar els textos als comentaristes posteriors (per molt il·lustre que sigui el comentarista, com veurem) i, en tercer lloc l'ideal del bon llatí fonamentat en la imitació dels maximi auctores. N'hem triat quatre passatges molt il·lustratius, al nostre entendre:

A. quae, ut et multa alia, sine bono grammaticae et dialecticae fundamento percipi non possunt. Et ideo de non nullis legistis surrideo, qui male fundati et nihil parumue de artibus scientes, dicant artes legibus non proficere sed obesse, quam quidem rem suae ignorantiae colorandae causa profundunt, nam potius summum adiuentum praestant, id quod ego in me ipso sum expertus. (De pronominibus, 2, 34, 9).

Les quals (i. e. les lleis del Digest), com moltes altres, no es poden captar sense un bon fonament de gramàtica i dialèctica. I per això em ric d'alguns legistes, que amb cap o poc coneixement de les arts diuen que les arts no només no ajuden sinó que fan nosa; frase que deixen anar per demostrar més la seva ignorància, car són el mes gran dels auxilis, tal com jo he comprovat amb mi mateix.

B. [3] Nam hominis auctoritas tanta est, ut illa uulgatissima regula quotidie in ore doctorum scholarumque uersetur, scilicet primo textibus, deinde glosae, quam antonomasia quadam intelligimus Accursaniam esse, denique doctoribus esse testandum. (De antiquitate legum, 2, 1)

[3] Car l'autoritat d'aquest home (i. e. Acursi) és tanta que corre cada dia en boca de doctors i estudiants aquella conegudíssima regla seva: "Cal recolzar-se primer en els textos, després en la glossa" -per antonomàsia entenem que es tracta de la glossa d'Acursi-, i finalment en els doctors.

C. Ideo inter haec propter tantorum auctorum in theorica practicaque differentiam uix quispiam certi potest scribi, sequendum tamen hortor et censeo quod apud auctores summos magis fuerit celebratum» (De pron. 5, 25, 3)

Per tant, a causa de les diferències d'autors tan importants (i. e. Valla, Priscià, etc.) és difícil escriure res que sigui definitiu, però recomano i penso que cal seguir allò que fou més utilitzat pels millors autors.

D. Ideo illorum usum sequi te moneo, ut bene loqui latine uidearis, id quod in auctorum praeclarorum imitatione consistit» (De pron. 5, 100, 9).

Per tant, et recomano que segueixis l'ús d'aquells (i. e. els maximi auctores), perquè sembli que parles correctament en llatí, fet que es fonamenta en la imitació dels autors més brillants.

Dit d'una altra manera, Ferrer, com Valla i Nebrija, defuig de l'error metodològic típic de l'Edat Mitja i de molts escriptors de la seva generació, que reposen sobre conclusions de segona mà, sense un confrontament directe amb els autors (REGOLIOSI, 1981: p. 56).

Només cal fer una ullada al tractat dels pronoms per veure fins quin punt això és així. Totes les assertacions teòriques són exemplificades a partir de textos de tota mena, des dels grans autors clàssics, fins a la patrística, passant per les obres de dret. No sempre són citacions directe, i, de fet, Priscià i Valla són els dos pilars de la seva magna obra, tant pel que fa als continguts teòrics, com per a les citacions i exemples que n'extreu. (Per a les fonts utilitzades al De pronominibus, vid. COBOS 1998, p. 39-ss.). A una distància més gran se situen Perotti i Tortelli, utiliztat per als mots grecs.

Ferrer cita de forma directa el bo i millor de la literatura llatina clàssica i alguns poc autors grecs, sempre en la traducció llatina. La seva manera de citar sorprèn avui per la seva escrupolositat, ja que quan es tracta d'una citació directa indica, a més de l'autor i l'obra, el llibre, el capítol, el paràgraf i, en moltes ocasions, la pàgina del seu exemplar. El repertori és realment espectacular, ja que li hem pogut detectar citacions de Ciceró (De officiis, Tusculanae i Ad Herennium), Sal·lusti ( Bellum Catilinarium i bellum Iugurthinum), Livi (Ab urbe condita, -en tenia 2 exemplars- i Periochae), Florus, Justí, Curci, Plini el Vell, Valeri Màxim, Quintilià, Gel.li, Terenci, Virgili amb el comentari de Servi, Horaci (sobre tot Sermones i Ars Poetica, però també Carmina i Epodi), Ovidi (Metamorphoses, Ars Amatoria i Remedia Amoris), Lucà, Estaci, Juvenal, Sèneca Macrobi i Asconi Pedià. Els pares de l'esglèsia (Ambrosi, Agustí, Gregori, Ciprià, Joan Crisòstom, Orígens, Isidor i Orosi) són citats a través del Decret de Gracià i del llibre de sentències de Pere Lombard, excepció feta del De ciuitate dei de san Agustí, citat de primera mà. Pel que fa als grecs, hi destaca Aristòtil utilitzat quasi sempre a través de la tradició medieval de l'Aristoteles Latinus), però també usa les Ethica, en la versió llatina de Leonardo Bruni; Plutarc, Heròdot i Homer en la traducció llatina de Lorenzo Valla acaben el epertori d'autors grecs.

Arribats a aquest punt cal insistir en un factor fonamentat, Ferrer no amaga les fonts indirectes ni intenta mai atribuir-se com a propis els mots d'altri, com ell mateix indica al proemi: «(6) Nam et multos praeclaros textus Prisciani aliorumque splendidissimorum uirorum exposui. Itaque mihi aliena non ascripsi ac scriptis meis maiorem et utilitatem et auctoritatem adiunxi, et ob id singularem Plinii sententiam obseruaui, qui in prohemio Naturalis Historiae sic ait egregie: (7) «Est benignum, ut arbitror, et plenum ingenui pudoris, fateri per quos profeceris, obnoxii profecto animi et infelicis ingenii est deprehendi in furto malle quam mutuum reddere, cum praesertim sors fiat ex usura». (8). (Pron. pr. 6-8).

Només cal comparar aquesta actitud amb la d'altres escriptors, entre ells més d'un humanista indiscutible. Serveixi només a tall d'exemple el Pron. 5, 112, 4, on, tot parlant dels supins, Ferrer cita Quintilià a travès de Valla i Priscià, fet que indica explícitament. Després cita Perotti, que està utilitzant les mateixes fonts que Ferrer, però l'italià diu: «Supina cuius partis orationis sunt? Secundum Quintilianum sunt uerba participalia, sicut gerundia a quibusdam dicuntur nomina partcipalia». Perotti només esmenta la font clàssica, Quintilià, i silencia les fonts intermediàries a partir de les quals probablement cita el passatge. Aquests quibusdam (la cursiva és nostra) són ni més ni menys que Priscià i Lorenzo Valla.

En aquesta línia cal recordar allò que, potser, representa el pitjor «pecat» de Ferrer. Al costat dels autors clàssics, de Priscià i de Valla, Tortelli o Perotti, Ferrer utilitza obres tan denostades pels humanistes com el Catholicon de Iohannis de Balbis, el comentari a Priscià de Petrus Helias o la gramàtica en vers Alexander de Villadei. Són la «Retahíla de gramáticos tenebrosos», en expressió de F. RICO (1978: p. 37). I el que és pitjor, el barceloní, com hem vist, no fa res per amagar les seves fonts, malgrat que això pot donar a la seva obra una aparença més medieval que humanista, sinó que, a més, explicita i anomena el indigni qui nominentur, famosa frase de Valla, seguida per Nebrija i Erasme, referida als gramàtics medievals (GARIN, 1952: 602; uid. també RICO: 1978: ps. 24, 43, 77).

Només un passatge, a tall d'exemple: «Laurentius enim in eo ipso 29 capitulo dicit ante medium: "Breuissime stultorum quorundam opinionem..." »; en una glossa marginal Ferrer anota: «Hoc dicit propter Alexandrum de Villa dei suorumque sequacium». (Pron. 5, 110, 20).

Ara bé, dins d'aquesta barreja de gramàtics i lexicògrafs clàssics, medievals i humanistes que caracteritza el De pronominibus, el nostre autor és molt conscient de quins són els auctores elegantes i quins no. Molts són els passatges que corroboren el que acabem de dir: A 5, 101, 8, després de citar Helias, Catholicon i Egidi, diu: «Nec ueram latinitatem elegantiamque scientes praetermitendi sunt», hi segueixen Servi, Sal.lusti, Noni, Valla i Perotti. A 5, 104, 6, després de citar Catholicon, Papias, Graecismus, Ferrer diu: «Iam ad auctores elegantes transeamus», segueixen Noni Marcel (amb exemples de Ciceró, Virgili, i Sal.lusti) Valla i Perotti. Encara més, després de contrastar els testimonis, el nostre autor pren clarament partit en contra dels medievals: «Ex his omnibus consequens est dicere potius Prisciano Quintilianoque et Laurentio Vallensi Nicolaoque manifestius loquentibus quam Petro Heliae eiusque sequacibus fidem adhibendam esse, ut per dicenda res quidem fiet apertior» (Pron. 5, 112, 4). Un exemple molt evident el tenim en el cas dels mots d'origen grec. Aleshores gairebé sempre preval el testimoni de Tortelli: «In scriptura uero notus cum -t- exili pro uento potius Tortellum litterarum graecarum indagatorem accerrimum quam Hugutio, Papias et Catholicon sequendum puto». (Pron. 4, 36, 3).

Només hi ha una limitació a l'auctoritas dels humanistes italians: l'usum maximorum auctorum, és a dir els autors clàssics. Així, per continuar amb el cas de Tortelli, en una definició del mot synecdoche Ferrer, després d'esmentar el testimoni de l'Aretino, conclou: «Sed haec diffinitio potius ad synecdochen locutionis spectat, et secundum eum, prima cum -y- graeco, sequens cum -c- exili ante -d-, ultima cum -ch- aspirato scribi debet. Dici potest conceptio, a Cicerone uero in dignitatibus dicitur intellectio. Et hunc [i. e. Ciceró] tanquam graecarum litterarum doctiorem in hac scriptura sequendum studeo.» (Pron. 5, 51, 1, 5, la cursiva és nostra).

Un altre cas similar, ara referit a Lorenzo Valla: «Ex his omnibus antedictis Laurentius Vallensis in his praelibatis, libro 2º, capitulo primo relatis, non omnino uidetur esse tenendus, ut sic a tot tantorumque uirorum auctoritate discedatur, quod etiam in sequentibus in eodem capitulo, a uersiculo Nunc aliqua addenada sunt usque ad finem capituli dici potest, licet qui subtiles Laurentii latinitates circa genitiuos trium pronominum primitiuorum deriuataque pronomina obseruauerit eum collaudandum reor, dum modo antiquorum auctoritatem non carpat» (Pron. 5, 27, 8, la cursiva és nostra).

Dit d'un altra manera, i ja per acabar, Ferrer ha sabut aplicar la metodologia apresa a Itàlia, o sigui, l'esperit crític i la confrontació directa amb els autors clàssics, i ha arribat a la gosdia, encara que en comptadíssimes ocasions, de contradir humanistes de la talla de Valla o Tortelli, probablement amb els mateixos arguments que ells haurien fet servir.

 

Bibliografia:

BADIA, 1989: Lola Badia, De Bernat Metge a Roís de Corella, Barcelona, 1989.

COBOS, 1995: Antoni Cobos, «Tres epístoles: Joan Ramon Ferrer, Jordi de Centelles i Ferran Valentí (1450-1462)», Faventia 17/ 1 (1995), ps. 129-141.

COBOS 1998: Antoni cobos, Joan Ramon Ferrer, De pronominibus suisque natura (1477). Edició crítica acompanyada d'una breu aproximació biogràfica, tesis docotral llegida a l'UAB, el desmbre de 1998.

GARIN 1952: Eugenio GARIN, Prosatori latini del Quattrocento, Milà- Nàpols 1952.

HAEBLER, 1917: C. HAEBLER, Bibliografía ibérica del siglo XV, II, La Haia, 1917.

HILLGARTH, 1991: N. HILLGARTH Readers and Books in Majorca, 1229-1550, Paris, 1991.

MADURELL, 1955: Josep Mª Madurell- J. Rubió, Documentos para la Historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553), Barcelona, 1955.

PELÁEZ, 1981: Manuel J. PELÁEZ, Catalunya després de la guerra civil del segle XV, Barcelona, 1981.

REGOLIOSI, 1981: L. VALLA, Antidotum in Facium, ed. Mariangela REGOLIOSI, Padova, 1981.

RICO, 1978: Francisco Rico, Nebrija frente a los bárbaros, Salamanca, 1978.

RODOLICO, 1895: RODOLICO, Siciliani nello studio di Bologna, Palermo, 1895.

SABBADINI, 1919: Remigio Sabbadini, Guarino Veronese, Epistolario, Venezia, 1919.

SABBADINI, 1974: Remigio Sabbadini, Storia e critica dei testi latini, Hildesheim-New York, 1974.

TIRABOSCHI, 1833: TIRABOSCHI, Storia della literatura italiana, Milano, 1833.

VILALLONGA, 1986: Mariàngela Vilallonga, Jeroni Pau. Obres, Barcelona, 1986.

VILALLONGA, 1993: Mariàngela Vilallonga, La literatura llatina a Catalunya al segle XV, Barcelona, 1993.

VILALLONGA, 1996: Mariàngela VILALLONGA, «Estudios sobre literatura neolatina cuatrocentista en Catalunya», Roma nel Rinascimento, 1996, ps. 80-92.

ZACCAGNINI, 1930: G. ZACCAGNINI, Storia dello Studio di Bologna durante il Rinascimento, Ginebra 1930.

 

 

 

A la xarxa des de l'abril del 2001