Antoni Brenac
Biografia

Llegiu també la Bibliografia d'aquest autor

Per Clara Barnada

Vilafranca de Conflent, ? – Montserrat, 1555. Antoni Brenac (o Brenach) és un clar exponent de les injustícies que sovint es produeixen en la història de la literatura. Així, el més important dels poetes humanistes catalans del segle XVI, ha estat un gran desconegut fins fa poc i la seva prolífica obra ha quedat relegada a l’oblit durant anys. Malgrat tot, Brenac és un dels monjos de Montserrat dels quals ens han pervingut més notícies biogràfiques. En part, gràcies a la tasca d’un altre monjo montserratí, el pare Forcada, que abans de copiar el poema Saxia, cregué oportú deixar constància també de la vida del seu autor. D’aquesta manera en va copiar els aspectes biogràfics procedents del Còdex Montserratí o Necrologi (on constaven els principals fets i mèrits dels religiosos) que malauradament desaparegué per sempre en l’incendi i saqueig de l’exèrcit francès que va patir el monestir l’any 1811.
Així sabem que Antoni Brenac era natural de Vinçà, prop de Vilafranca de Conflent. Malgrat tot, però, l’autor en un poema seu es declara fill d’aquesta darrera població: «inde meae patriae muros et grata subintrant/ostia, Francorum quamvis cognomine Villam francam». I així ho fa constar el P. Forcada, rectificant l’anònim autor de la vida de Brenac, al marge dels versos citats amb la nota següent: Vilafranca de Conflent nostri Brenach Patria. En canvi, no hi ha cap referència sobre la seva data de naixement.
Va cursar els estudis d’Humanitats i de Dret civil i canònic amb un profit notable com es desprèn de la seva erudició. Va abandonar, però, les pràctiques forenses per seguir la crida de Déu. Per això, refugiant-se en la religió, va entrar al monestir benedictí de Sant Martí de Canigó, on va romandre durant un temps. Més tard, el 1527, va sol·licitar el seu ingrés al monestir de Montserrat, on va ser ordenat sacerdot. Allà es va ocupar no només dels oficis del ministeri apostòlic sinó també d’ensenyar Gramàtica i Retòrica als novicis. Quatre anys després, va ser nomenat abat del monestir de Sant Genís de Fontanes, a la seva terra natal, al Rosselló. A l’esmentat convent hi va romandre quatre anys més fins que, a causa d’unes discrepàncies, va demanar de tornar a Montserrat. Però llavors va ser destinat a Castella i allà hi passà més de deu anys. Concretament als monestirs de Sant Benet de Valladolid i al de San Salvador de Oña. Tal com apunta Jaume Collell, el trasllat del monjo rossellonès a terres castellanes es degué veure motivat per la influència a l’època de superiors forasters a Montserrat, que solien desplaçar del monestir els monjos catalans.
Després de demanar amb insistència, durant la llarga temporada que va passar a Castella, el seu retorn a Montserrat, finalment li va ser concedit i allà passà els darrers dies de la seva vida. Morí, doncs, a Montserrat, l’any 1555 segons la nota necrològica ja que el P. Forcada situa la seva defunció un any abans, l’any 1554. D’altra banda, el fet d’ignorar la seva data de naixement fa que no es pugui determinar l’edat que tenia quan va morir. Tanmateix, s’ha aventurat que podria rondar la seixantena d’anys, tenint en compte que Brenac es va ordenar poc després de professar al monestir de Montserrat i que llavors comptaria amb trenta o trenta-cinc anys.
 
Pel que fa a la seva obra, segurament el fet que romangués manuscrita i, per tant, reclosa en el cenacle cultural montserratí, és un dels motius que afavorí el desconeixement d’aquest autor i de la seva prolífica producció en vers: el P. Forcada a qui devem la còpia manuscrita de l’obra de Brenac, en comptabilizà fins a 11.182 versos que corresponen a un miler menys de l’obra total del gran poeta clàssic Virgili. Per tant, no és estrany que  la quantitat i la qualitat dels versos de Brenac li hagin valgut l’apel·latiu d’«el príncep dels poetes montserratins».
Ara bé, malgrat que Brenac resulti ser el més important dels poetes humanistes catalans del segle xvi, la seva obra va romandre inèdita fins al segle xix, quan el canonge Collell en descobrí els manuscrits. Sembla ser que al segle xvii, el P. Forcada preparava una edició completa de les seves obres, juntament amb altres composicions llatines i castellanes de diversos autors i per això copià totes les composicions de Brenac. Tanmateix, aquesta antologia no va arribar mai a la impremta. Un segle més tard, un altre monjo montserratí, Ferran Torralba, viatjant per França topà amb el manuscrit, bastant malmès, del P. Forcada. Torralba va ser qui retornà, doncs, el manuscrit a l’arxiu de Montserrat on es va conservar fins al 1805, data en què va anar a parar definitivament a la Biblioteca Episcopal de Vic. Aquesta és l’única font conservada de l’obra de Brenac, que al seu torn, va restar també oblidada a la Biblioteca Episcopal de Vic fins que va arribar a les mans de Jaume Collell, que va publicar-ne una part sota el títol de La musa latina de Montserrat, el 1893. Posteriorment, el 1927, el poema Saxia va ser traduït al català per un altre monjo montserratí, Antoni Ramon Arrufat.
Cal dir que tota l’obra que ens ha pervingut del monjo rossellonès és poètica: Historia Regii Monasterii Montis Serrati seu Saxia (poema heroic-descriptiu de la muntanya de Montserrat, concebut a la manera clàssica); Novem Musae seu Novem Vitae Sanctorum (la majoria d’aquestes vides es troben mutilades i dues s’han perdut completament); Epithalamium Salomonis; Hymnus et vita beatae Matronae Barcinonensis Virginis et Martyris i Agon sanctissimae Virginis et Martyris Eulaliae Barcinonensis (petit poema també incomplet).
Les seves dues obres principals són el poema Saxia i els cants heroics de Novem musae. El primer, un extens poema descriptiu dedicat a Montserrat és el més conegut i admirat, però, segons el propi autor, la seva obra més reeixida era Novem musae, en la qual les vides de nou grans sants de l’Església són cantades per les nou Muses del Parnàs. Es combinen així els elements pagans amb la tradició cristiana, aspecte característic, d’altra banda, de l’època del Renaixement. Brenac demostra, alhora, a través dels seus versos un perfecte domini de la mètrica llatina i un gran nivell d’erudició, tant sagrada com profana.
El poema de Brenac, Saxia, sobretot el Cant Primer –dedicat a descriure la formació i la topografia de la muntanya– apareix en diverses antologies i històries ja que és una de les primeres descripcions del paisatge de Montserrat, mostrant així un cert ressò de la tradició geogràfica que arrelà a la Catalunya renaixentista a través de les obres de Jeroni Pau i Francesc Tarafa.
El P. Brenac és el primer, a més, d’una llarga llista d’autors que dedicaren alguna de les seves obres a Montserrat. Així, trobem continuadors, en certa manera, del Saxia de Brenac en les obres dels humanistes J. J. Falcó, Descriptio Montis serrati i F. Osset, Ad Virginem Mariam Sacri Montis-Serrati. Fins i tot, trobem autors moderns, com Josep Maria de Sagarra, qui també té un poema dedicat a Montserrat.
En qualsevol cas, Antoni Brenac i la seva obra, magnífic exponent de l’èpica llatina catalana, mereixen ocupar un lloc distingit entre els nostres humanistes, després d’haver estat rescatats de l’immerescut oblit en què es trobaven.