Cristòfor Calvet d'Estrella
Biografia

Llegiu també la Bibliografia d'aquest autor

Per Mariàngela Vilallonga

Cristòfor Calvet d’Estrella (Sabadell? circa 1505 o 1510- Salamanca 1593) va estudiar lletres llatines i gregues a la Universitat de Salamanca amb Nuñez de Guzmán. Al 1534 entaulà amistat amb Nicolau Grudio, secretari de l’emperador. Gràcies a aquesta amistat, va entrar a formar part del cercle d’humanistes erasmians que es relacionaven amb el monarca. Tot això el conduí a ingressar a la cort de Carles V per a exercir com a mestre de Felip i dels seus patges, així com per organitzar la biblioteca del futur rei. Fou nomenat cronista oficial al 1587.
Va formar part de l’expedició que portaria el príncep a visitar Itàlia, Alemanya i els Països Baixos entre 1548 i 1551. El viatge li va permetre entrar en contacte amb els humanistes hispano- flamencs Corneli Schepper, Corneli Schryver de Aalst, anomenat Corneli Grapheus Escriboni, o Corneli van Ghistel, i amb impressors d’Amberes com Jean Bellère o Cristóbal Plantino, a més de retrobar-se amb Nicolau Grudio. A Anvers fou on edità el seu Felicísimo viaje del Príncipe D. Phelipe al 1552 i l’obra del seu amic historiador Francesc Tarafa, De origine ac rebus gestis regum Hispaniae, al 1553, per la qual va composar un poema preliminar dirigit a l’impressor Bellère, qui reeditaria un any després a la mateixa ciutat el seu De Aphrodisio expugnato.
Després de residir durant un breu temps a Sabadell i a Valladolit, Calvet va decidir residir definitivament a Salamanca, on alternava la docència amb els encàrrecs que la Cort li demanava. El seu fill Joan Calvet d’Estrella va copiar al 1559 inscripcions llatines existents a les esglésies de Roma i Milà, Quaedam antiqua monumenta, Biblioteca de la Universitat Complutense, Ms. 133, ff. 123r- 156v. Cita el manuscrit Villa- Amil i Castro (1878).
Mai viatjà a Amèrica, tot i que escrigué obres sobre la conquesta del Nou Món, que coneixia de segona mà. La seva obra peca d’aquella veracitat històrica que caldria reclamar a un historiador, però ja sabem que la història serveix, en moltes ocasions, per uns determinats interessos, polítics i personals i que més aviat té una finalitat exemplar i moralitzant més que no pas la de voler explicar els fets tal com succeïren a fi d’afavorir a una determinada personalitat.
Obres dedicades a Cristòfol Calvet d’Estrella: Antic Roca, Arithmetica, Barcelona 1564; Bartolomé Barrientos, Synominis; Joan Bravo, De curando Ratione, Barcelona 1565 que inclou un epigrama de Calvet a Francisco de Mendoza.
L’edició del De Aphrodisio de 1551 conté aquests elogis de Grudio: “Tan sols Apel·les podia pintar Alexandre/ tan sols tu pots escriure els fets de Cèsar”, un prefaci al lector de Corneli Schepper amb una llarga dissertació sobre la història com a disciplina, i Gonzalo Pérez i Grudio van incloure epigrames llatins al monarca, en senyal d’amistat amb l’autor. Frederic Furió Ceriol, en Institutionum Rhetoricarum, publicada a Lovaina al 1554 per Stephan Gulthero i Joan Bathenio el proposa com a principal exemple de prudència i d’art en la retòrica, comparant en l’art d’escriure història a Calvet amb Juli Cèsar. Calvet al 1534 va regalar a Nicolau Grudio, secretari del monarca, una còpia del seu Panegiricum. D’aquesta època data la seva amistat amb aquest humanista flamenc i la seva relació amb els cenacles erasmistes de la cort. Andrea Schot cita a Calvet al costat de Zurita com a deixebles del Pinciano, és a dir, d’Hernán Núñez de Guzmán, en la biografia que li va fer. Calvet i Schot van mantenir també correspondència. Alcina (1990) qualifica la major part de l’obra de Calvet com a poesia encomiàstica amb caràcter estereotipat. Quasi totes les obres menors, excepte el poema a Antic i el de la versió d’Isòcrates, apareixen editades per Cerdà. El llarg poema èpico- panegíric Vaccaeis consta de més de 3.000 falecis, tot i que pel contingut i el to que vol aconseguir Calvet, hauria estat més adequat un hexàmetre. Vaca de Castro, el protagonista, és elogiat per mitjà de la hipèrbole pròpia de la poesia panegírica renaixentista. De la mateixa manera i amb els mateixos propòsits, la figura del seu contrincant i antagonista Diego de Almagro és deformada per enaltir al protagonista. En el seu encomi al Duc d’Alba utilitza la combinació arquíloc més hexàmetre.