Hèrcules Florus
Biografia

Llegiu també la Bibliografia d'aquest autor

Per Mariàngela Vilallonga

El xipriota Hèrcules Florus, després de passar per Venècia, va desembarcar pels volts de 1499 a Barcelona, exiliat, on va romandre una temporada impartint classes probablement a una escola privada fins que va acabar marxant cap a Saragossa. Mesa (1996) va identificar Hèrcules Florus autor amb un professor de l’Estudi d’Arts de la ciutat de Saragossa, que apareixia en els Libros de Actos comunes del Archivo Histórico Municipal de Zaragoza, i el cognom del qual a més, es trobava transcrit com Flons o Flos. També va impartir classes a Perpinyà, on va publicar pels volts de l’any 1500 un De primis erudimentis linguae Latinae breve compendiolum, per a les seves lliçons. Al 1502 es publicà a Barcelona la seva obra dramàtica: la comèdia Zaphira i la tragèdia Galathea. Aquesta darrera obra conté una carta-dedicatòria a Plaute, Nevi i Pacuvi, i tots els elements que trobem a la literatura dramàtica clàssica: l’Argumentum i la didascalia, a l’estil de Terenci. Altres autors llatins que van servir de model a Florus foren Apuleu, Horaci i Ovidi.
Mesa (1997) considera la gramàtica de Florus “el trabajo de un profesor de humanidades”. L’obra està estructurada com un diàleg, els interlocutors del qual són el mateix Florus i Sili, que s’apropa a la casa del seu mestre per escoltar les seves lliçons. L’exposició de la gramàtica a l’estil habitual, des de l’alfabet fins a les figures, els hi ocupa un dia complet. A la tarda es presenta un nou personatge, Hylas, que pretén que el mestre tracti la prosòdia. Però el text que es conserva d’aquesta obra ha perdut les pàgines finals, en conseqüència, a partir de l’estudi dels peus mètrics no coneixem res més.
Mesa (1997) ha estudiat l’estructura de la gramàtica de Florus, que està formada per uns escrits preliminars del mateix autor: un poema per instigar uns compradors, una carta dirigida a les cendres dels gramàtics Palemó i Encèlado, davant la manca d’un protector que l’ajudi en l’edició, i un poema en dístics elegíacs en el qual reflexiona sobre l’aprofitament del temps per estudiar, i sobre la seva intenció de rescatar la gramàtica antiga. El tractat comença pròpiament amb l’exposició de les Grammaticae partes que divideix en de litteris, dictio, syllaba i oratio. Passa a continuació a les Orationis partes en les que tracta de nomine, de verbis, de gerundiis i de figuriis. S’interromp després l’inici de la prosòdia amb el seu de quantitate syllabarum. En el seu tractat Florus no escatima crítiques al Doctrinale d’Alexandre de Villadei o a les Elegantiae de Lorenzo Valla. Tanmateix, com no pot ser d’una altra manera, Florus ha d’emparar-se en la tradició que l’ha format, de manera que el seu rebuig respecte els autors precedents constitueix més una postura que una realitat.