logo_ilcc.jpg (3265 bytes)

 

 

Albert Rossich

El nom de les lletres

Publicat a Caplletra, 27 (Tardor 1999), 65-86.
Versió sense notes

 

Pere Torra, en les «Regles de ortografia» publicades al final del seu Dictionarium seu Thesaurus catalano latinus (1640), escriu:

Les lletres ab sos noms són: a, be, ce, de, [e], ef, ge, ha [«encara que los catalans la pronuncían com si se acabàs en c: hac»], i, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, u, xex o ex [llegiu xeix o ecs], y grega, idzeta.

Aquesta és la primera vegada que apareix transcrit sencer l'alfabet català (avui hi trobem a faltar els noms de la jota i de la ve, però és perquè eren considerades com a variants de la i i la u). Doncs bé: si deixem de banda la innovació d'escriure ha per hac (aquí Torra va cedir a la temptació permanent de molts gramàtics de rectificar la realitat lingüística fent recurs a l'analogia); deixant de banda aquesta mínima intervenció, doncs, Torra no s'inventava res. Descrivia el que des de temps immemorial els mestres havien ensenyat als seus deixebles: el nom de les lletres, a partir dels quals es confegien les síl·labes i s'ensenyava a llegir.

La filologia catalana no s'ha interessat gaire pel fenomen de la pervivència secular d'aquest sistema de designar les lletres ni ha valorat la significació que té el fet que s'abandonés, o el moment en què es va oblidar. Però darrere les diferents designacions de cada abecedari hi ha uns models escolars específics i una determinada tradició literària i gramatical. Repassar-ho aquí ens permetrà treure algunes conclusions que no em semblen pas insubstancials.

Reprodueixo en apèndix al final, per no trencar el fil de l'argumentació, uns quants textos complementaris que, tangencialment, tracten també del nom de les lletres.

 

Els orígens
Que jo sàpiga, Joan Coromines ha estat l'únic estudiós que ha advertit modernament que les lletres de l'abecedari no sempre s'havien designat de la mateixa manera: molt de passada, consigna «algunes dades esparses sobre els noms catalans d'algunes lletres de l'alfabet (que en el cas d'altres fóra ben poc útil recercar)», entre les quals que «en lloc de erra, ela, ema, etc. es deia er, el, etc.». A part d'això, i d'un esment a la i grega, tan sols s'entreté una mica en l'etimologia de la hac i de la xeix, aquesta darrera l'única lletra que mereix entrada pròpia al DECat. En canvi, el Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll, que fa constar sistemàticament el nom actual de cada lletra, dels antics només recull el mot itzeta traient-lo dels diccionaris de Torra i Figuera.

Avui, el desconeixement de les formes clàssiques dels noms de les nostres lletres és gairebé total. I això que tenen una vigència històrica extraordinàriament dilatada. La tradicionalitat dels noms de les lletres ateny el començament del segle que ara s'acaba i remunta als mateixos orígens de l'idioma. I més enrere i tot, com es desprèn, per exemple, dels comentaris de sant Isidor (c. 560-636) quan tracta de les lletres. Les consonants --diu-- s'anomenen així...

...quia per se non sonant, sed iunctis vocalibus consonant. Haec [consonantes] in duabus partibus dividuntur: in semivocalibus et in mutis. Semivocales dictas eo, quod quiddam semis de vocalibus habeant. Ab e quippe vocali incipiunt, et desinunt in naturalem sonum, ut f, l, m et ceterae. Mutae autem dictae, quia nisi subiectis sibi vocalibus nequaquam erumpunt. Si enim eis extremum vocalis detraxeris sonum, inclusum litterae murmur sonabit, ut b, g, d et ceterae».

L'autor de les Etimologies explica que, mentre les vocals es pronuncien soles (a, e, i), les consonants necessiten el suport d'una e: així, unes comencen per e i acaben amb el seu so natural (són les semivocals: ef, el, em, etc.), i les altres comencen amb el seu propi so afegint-hi una e de suport (són les mudes: be, ge, de, etc.). Retrobarem aquesta classificació, que ja apareixia en sant Agustí, en el Torcimany de Lluís d'Averçó.

Entre nosaltres, les primeres enunciacions de l'abecedari s'han de buscar en els textos de preceptiva poètica de tradició trobadoresca. Tot i això, hem de tenir en compte que no sempre les declaracions de l'alfabet recullen la pronúncia; generalment, en efecte, només hi trobem les grafies. Hi ha també alguna ocurrència casual de noms de lletres: a la Faula del rossinyol de Cerverí de Girona, per exemple, apareixen «l'er», «l'e», «la y» i la «pe» per formar els mots «rey Peyre»; i a l'Espill de Jaume Roig «H» rima amb «flach».

El Mirall de trobar de Berenguer d'Anoia (principis del segle XIV) només ofereix proves indirectes dels noms que es donaven a les lletres. D'una banda, és gràcies a ell que documentem la forma occitana ['El] per a la l a les darreries del segle XII o començament del XIII, en reproduir un fragment d'un poema de Pere Vidal que només es coneix pel seu testimoni:

Co·l lop quant vol de letra appendre,
et anc null temps no·l poch hom far entendre
ne a, ne b, ne c, ne d, ne l,
mays solament anyell, anyell.

Les grafies catalanitzades d'aquests versos no ens han d'induir a error: anhel només podia rimar amb el (amb [E]).

D'altra banda, el Mirall de trobar dóna totes les grafies de l'«a.b.c.», o «beceroles», com «dehim vulgarment»; explícitament, però, només hi apareix el nom d'una lletra: la ceix o ex. En parlaré més avall. De tota manera, de les seves explicacions podem deduir més coses. Seguint una vella tradició que ja coneixem, Berenguer d'Anoia classifica les consonant en «mudes» (b, c, d, f, g, k, p, q, t) i «mig vocals» (l, m, n, s, r, x). A part, esmenta la h, la y i la z. El nom de la f [=ef] li serveix per explicar que «en nostre pronunciar» comencem aquesta lletra en vocal i l'acabem en consonant, si bé «par que mils fos dita e pronunciada que li dixéssem fe», ja que així coincidiria en la seva forma amb la resta de les consonants «mudes». Com hem vist també en el text de sant Isidor, això significa que les consonants dites «mig vocals» tenien la vocal de suport abans de la consonant: el, em, etc., i que les consonants dites «mudes», després (llevat de la f, que sant Isidor, però, comptava entre les semivocals): be, ce, de, etc.

És interessant el que diu Berenguer d'Anoia de la x. Segons ell, «fan mal en algunes partides de Catalunya e de Mallorques e de les Ylles de mal pronunciar la x, cor ells la nomenen [...] ceix, e axi la giten de sa natura e de son significat, cor ells la comencen en consonan e la determenen en consonan [...]. En los altres lochs la pronuncien mils, per ço com li dien ex [='Eks], e axí comencen-la en vocal e determenen-la en consonant».

La pronúncia condemnada, ceix [='se_], no apareix documentada enlloc més. Podria ser un error de copista, per xeix? Fos com fos, el pas de ceix (o seix) a xeix és perfectament lògic. Tenint en compte que en català és freqüent la variació [s]/[_] en posició inicial (cefallós / xafallós; sanglot / xanglot; saragall / xaragall; seixanta / xeixanta; simbomba / ximbomba; síndria / xíndria; ciprer / xiprer; sirgar / xirgar; sisclar / xisclar; siular / xiular; civada / xivada; civera / xivera; soriguer / xoriguer; sucar / xucar; suclar / xuclar, etc.), no té res d'estrany que finalment els parlants orientals hagin optat per una variant xeix: la preferència per la inicial [_] s'hauria vist reforçada pel fet que aquest era el so que representa la lletra.

La redacció en vers de Las flors del Gay Saber de Guilhem Molinier, composta entre 1337 i 1343, resol pràcticament tots els dubtes sobre el nom de les lletres en occità. Unes vegades perquè s'escriuen senceres; d'altres, quan només hi ha el signe de la lletra, perquè el còmput mètric, la rima o les elisions internes en permeten reconstruir-lo. Uns quants noms més es poden deduir per analogia. El resultat abraça gairebé tot l'alfabet. (Escric entre claudàtors els noms reconstruïts per analogia i entre parèntesis el número de vers en què es reflecteix la pronúncia): a (383), be (652), ce (693, 891), de (881), e (383), [ef], ge (470), i (383, 455), el (611), [em], en (612), o (383), pe (862), er (803), es (530), te (861, 864), u (383, 455), ex (911), y grec (916), zeda (642, 819). Per la rima es demostra que ce es pronunciava amb e tancada (['se]) i que er i ex es pronunciaven amb e oberta (['Er], ['Eks]).

Un altre preceptista, Lluís d'Averçó, consigna en diversos llocs el nom d'un bon nombre de lletres. A la primera part del seu Torcimany, apareix la xex («sàpien tuyt que la dita x deu éser nomenada xex e no echs, com la sua vera sonoritat està en xex e no echs, si bé alguns qui no u entenen la fan sonar adés en echs, adés en xex, però lo ver so és de xex»), la i grech o i gregua, la eny («lo segon so d'aquesta y sona en altra diversa manera, ço és, ab n consonant denant ella; [...] però a mon seny, quin que nom hom li digua, ella pròpiament ha nom eny») i les diverses denominacions de la z:

Les més persones dretament no la saben pronunciar, car molts les pronuncien sots tres síl·labas, axí com itzeta, e no és ver aquest nom, ne lo nom no trau pròpiament al so que aquesta z aporta, ne la sonoritat que dóna en les diccions on deu éser posada. E d'altres la pronuncien sots dues síl·labas, nomenant-la zeda, e és fals aquest nom, axí com lo demunt; ans ab veritat ha nom ze, sots un sol accent e sots una sola síl·laba compresa.

El nom eny que ha aparegut abans és un invent d'Averçó, com es desprèn clarament del text. Les altres lletres --n'hi falten algunes-- apareixen al diccionari de rims que constitueix la tercera part del tractat. Són: a, be, ce, de, e, ef, ge, em, pe, es, te, ze. També hi surten la jota, la o i la er, però sense cap observació que confirmi explícitament que hi són com a noms de lletres. Les indicacions sobre l'obertura vocàlica sovint són contradictòries al diccionari: en tot cas, la e de er és considerada semisonant (oberta); de la ef no en diu res; i totes les altres ee esmentades són qualificades de plenisonants (tancades).

L'actitud d'Averçó defensant el nom de la xeix i condemnant inequívocament la pronúncia ['Eks], més pròpia de la tradició llatina i occitana, contrasta amb la posició contrària que hem vist en Berenguer d'Anoia. Ho hem de valorar com una manifestació més de la progressiva independització de la poesia catalana respecte del tronc occità. Notem també que el nom de la itzeta, condemnat per Averçó --tot i que aquest devia ser el mot més usat per designar la lletra--, és dels pocs que van sobreviure igualment en occità, sota les formes iseda i iseta.

 

Manteniment de la tradició
En català, el manteniment dels noms que designen les lletres és general a tot el domini lingüístic durant l'edat moderna, i en alguns casos, com veurem, ateny el començament del segle XX. Algú podria pensar que es tractava d'un model ideal, conservat en els diccionaris i les gramàtiques, però sense ús efectiu. Però no: els testimonis --directes, indirectes o tangencials-- són unànimes. Un repàs cronològic i diatòpic ens ho mostrarà.

Pel que fa a Catalunya, considerem en primer lloc un altre text del segle XVII. Es tracta d'una bella iniciació a la cal·ligrafia, on habitualment les lletres s'anomenen amb les inicials. En una ocasió, però, s'esmenta una lletra pel seu nom, la qual cosa ens permet descobrir de passada el plural regular de les consonants dites semivocals: «En la primera ralla del dit primer ABC trobareu las ers» [=rr]. Ers, doncs; no erres. Continuem amb aquests dos testimonis de la primera meitat del segle XVIII, deguts a la ploma d'Agustí Eura:

Las lletras consonants per si solas, y quedant-se en ésser de consonants, no fan s´yl·laba, ara sían ellas semivocals, ara sían mudas, perquè ni unas ni altras fan per si solas sonido en la recitació, puitx per a pronunciar la p, que és muda, és menester tocar, encara que levement, en la pronunciació a la lletra e, y dir pe, y per a pronunciar a la lletra l, que és semivocal, és menester tocar també levement en la recitació a la lletra e, y sonar el.

No sols és delicada i pròpia la pronunciació dels termes catalans, sinó també la de les lletres per si soles; perquè les lletres semivocals, com són f, l, m, n, r, etc., [el català] les pronuncia més senzillament que l'idioma castellà i que altres idiomes, perquè en català diu ef, el, em, en, er, i etc., i encara ferida la e levement [=e] i sens accent en ella, quan en castellà se diu efe, ele, eme, ene, erre, etc.

Una altra mostra de la consciència diferenciada de l'abecedari català ens l'ofereix Pere Màrtir Anglès (1743), el qual, tot i haver donat l'alfabet llatí a partir del model castellà («a, be, ce, de, e, efe, ge, ache», etc.), escriurà més endavant:

En quanto al número de las letras catalanas, es el mismo que el de las letras castellanas (menos la ch y la z, que el catalán no las usa). Sólo está la diferencia en el nombre de algunas, que el castellano las nombra de otra manera, como se verá en el siguiente catalán alfabeto: A.a, Be.B.b, Ce.C.c, De.D.d, E.e, Ef.F.f, Ge.G.g, Hac.H.h, I.i., El.L.l, Ell.[LL.]ll, Em.M.m, En.N.n, En ab titlla.[Ñ.]ñ, O.o, Pe.P.p, Qu.Q.q, Er.R.r, Es.S.s, Te.T.t, U.V.u.v, Xéix.X.x, Y Gréga.Y.y».

Anglès esmenta també la «jóta» i la «Ç trencada, que llama el catalán», però per explicar que «a esta letra no la admiten los doctos».

Naturalment, aquestes són també, si prescindim dels detalls d'originalitat que eventualment poden comparèixer en cada autor, les formes que trobem en la primera gramàtica catalana. Josep Ullastra (1743), en efecte, manté les formes tradicionals, tot i que la darrera lletra no s'anomena itzeta, sinó zeta. Hi afegeix la ç trencada i la X trencada, aquesta última en els cultismes per distingir la pronúncia [ks] o [gz] de la [_]:

a, be, ce, de, e, ef, ge, hac, i, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, u, xex, y grega, zeta. Jota, ç trencada, û accentuada, X trencada.

Els testimonis tangencials que confirmen la generalitat d'aquestes designacions són freqüents. Antoni Alegret, per exemple, en un paper llegit a la Reial Acadèmia de Bones Lletres esmenta unes quantes lletres: «la ll o ell que pronunciamos en catalán (aunque algunos, para darse a entender quando tratan de ortografía, la nombran l doblada, pero impropiamente y sólo al fin propuesto»; «la ñ [=eny?] con tilde, que nombramos en catalán»; «la cedilla, o ç trencada, que nombramos en catalán». En un altre escrit acadèmic, Alegret torna a anomenar «ell» la ll: «Siempre que la dicción latina a que corresponde la catalana empieza con L, entonces la catalana debe colocar ll, pronunciando ell, como Laurentius, Llorens; laurus, llorer; lux, llum, lacrima, llàgrima».

La gramàtica catalana de Josep Pau Ballot manté igualment els noms tradicionals, si bé oblida consignar la xeix i dóna a la ve el nom de u consonant: a, be, ce, ce trencada, de, e, ef, ge, hac, i, jota, ka, el, ell, em, en, eny, o, pe, cu, er, es, te, u, u consonant, y grega, idzeta. El seu contemporani --i contradictor-- Petit i Aguilar es va apartar una mica del guió, però la base era la mateixa. Vegem com ho explica a la seva Gramática catalana:

Pregunta: Quants y quins sòn els sonidos consonants simples?

Resposta: Sòn vint: , chè (llegiu ['ke]), , èf, guè (llegiu ['ge]), , èl, èll, èm, èn, èñ, , cu, ér, ès, , vu, (llegiu ['Se]), Iy, .

Pregunta: Nò hi ha altres sonidos consonants simples, quals sòn hag, ka y çè?

Resposta: Nò señor, perque hag nò es sonido consonant, sinò un mer señal de aspiraciò de la vocal postposada; y el sonido consonant ka nò es català, sinò greg, que equival al nostre sonido chè, y finalmènt el sonido consonant çè es equivalènt al anteposad , pux igualmènt diem sa, se, si, so, su que ça, çe, çi, ço, çu.

És evident que Petit innova aquí, com en tants altres llocs de la seva gramàtica. La pronúncia ['ke] per a la c, ['ge] per a la g, ['Ze] per a la j, ['Se] per a la x i ['ze] per a la z són el resultat d'un intent de regularització o simplificació del sistema, per analogia amb el nom tradicional de b, d, etc. En canvi, manté les formes ef, hac, el, ell, em, en, eny, er i es. El cas de ['vu] per a la v potser obeeix a un intent d'evitar confusions amb la b, seguint el model de l'italià. Tot i la pruïja d'originalitat, la llista ens ofereix una dada interessant. Per a Petit, com era habitual al seu temps, la grafia è equival a una e tancada [e], que ell anomena aguda o sobreaguda; doncs bé: fixem-nos que l'accent de la lletra ér (ho he comprovat també en les altres versions manuscrites de la gramàtica) atesta una pronúncia oberta [=E] de la e en aquesta lletra.

El 1839 apareixen dos diccionaris importants: l'anomenat quintilingüe, elaborat per Salvador Estrada, Antoni Matamala, Ferran Patxot, Joan Cortada i Lluís Bordas, i el Diccionari català-castellà de Pere Labèrnia (1839-1840). Tots dos corroboren la continuïtat de l'alfabet català, malgrat algunes omissions (però inclouen la xeix, que Ballot havia oblidat transcriure). El quintilingüe només dóna zeta com a nom de la z; Labèrnia, en canvi, inclou idzeta al costat de zeta. Per a un autor que signa amb les inicials D. y M. (Joan Drument i Millet?), compilador d'un Diccionario catalán-castellano (1847), els noms de la lletres no varien substancialment respecte de les que havia consignat Labèrnia.

El 1857 es publica la gramàtica de Pau Estorch. Els noms de les lletres, a l'apartat «De las letras y su pronunciacion», són també les tradicionals, amb la idzeta com a únic nom per a la z. Estorch fa constar que ha prescindit de la ç, ja que «actualmente está suprimido su uso y la suplen la s o la doble ss», i que també ha eliminat la k «que se ve en los abecedarios antiguos, por usarse sólo en voces extranjeras y muy rara vez». Pràcticament coincideix amb aquest abecedari el de la gramàtica d'Antoni de Bofarull i Adolf Blanch (1867).

No val la pena copiar totes les ocurrències d'aquesta llista, que no fan més que ratificar la solidesa d'uns models. D'altra banda, a vegades els diccionaris tan sols ens donen petits indicis del manteniment dels noms tradicionals. El Diccionario castellano-catalan de Magí Ferrer (1836, 1847) inclou ben poques lletres, però la equis del castellà es tradueix per xex; la zeta castellana, en canvi, queda gràficament invariable en català. El Diccionario manual de Santiago Àngel Saura (1851) només fa constar la hach, la xeix i la idzeta. El Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara de la lléngua catalana (1868), en fi, recull només la ef.

Encara en una data tan tardana com 1916, Antoni Rovira i Virgili prescriu l'abecedari tradicional. No sé si hem de veure en això el reflex de la posició teòrica que formula al «Pròleg» de la seva Gramàtica elemental de la llengua catalana: «No hem pretès formular teoríes personals. El prurit de l'originalitat sovint és perniciós en aquestes matèries». El cas és que les lletres consonants són interpretades així: «be, ce, de, ef, ge, hac, jota, el, em, en, pe, qu, er, es, te, ve, xeix, zeta». A part, trobem la ca, i la doble v[e] i la i grega.

Passant a Menorca, Antoni Febrer i Cardona va deixar perfectament detallada la qüestió (1804, 1821). Com sempre, el model és el tradicional, amb lleus variants:

Nóm ô pronúncia de las lletras: á, , , çe, , é, èf, , ác, í, jóta, , èl, lle, èm, èn, ñe, ó, , , ér, ès, , ú, ve, xèxa, y grèga, zeta.

La xeix rep en aquesta relació el nom de xeixa, en el que potser s'ha de considerar una innovació de Febrer. Les formes lle i nye, que també compareixen aquí per primera vegada, deuen respondre a una incorporació tardana al paradigma. Sigui com sigui, el sistema d'accents, seguit escrupolosament pel gramàtic (com en el cas de Petit i Aguilar, i a l'inrevés del que és l'ús actual, l'accent greu indica e tancada [=e]), permet descobrir que la e tònica es pronunciava oberta en la vocal e (actualment a les Illes es diu ['e]) i en la consonant er. Semblantment, la o es pronunciava ['O], com avui a Catalunya.

Pel que fa a la vigència dels noms tradicionals a Mallorca, comprovem que el diccionari de Joan Josep Amengual, començat a divulgar en fascicles a partir de 1841, es manté bastant fidel al model tradicional, malgrat que desconeix el nom de la hac i no hi ha totes les lletres. Així, hi trobem , , çe trencada [s. v. c], de, e, ef, hacxe [sic], jota, ka, él, em, én, , pe, er, es. Vegeu també el que dic a l'apartat següent a propòsit del diccionari de Pere Antoni Figuera (1840) i de la gramàtica de Tomàs Forteza (1915).

La generalitat de l'ús d'aquest sistema també es documenta a València. Carles Ros, tant a la Practica de la orthografia para los dos idiomas, castellano y valenciano (1732), com a la Breve esplicación de las cartillas valencianas (1751) i al Diccionario valenciano-castellano (1764), recull aquest model, amb l'única diferència notable que la xeix s'anomena aquí eix (vegeu també infra, Apèndix, apartat II). Ros compara sistemàticament la pronúncia del castellà i la del valencià, i diu que en castellà diuen ef, el, etc. (!), però amb e «grave» [=e]. Inversament, la notació de la e de suport com a e oberta [=E] en valencià és sistemàtica. Les contradiccions a l'hora de notar l'obertura vocàlica en altres casos, però, no permeten tenir en compte aquestes precisions. Heus aquí el seu abecedari, per al qual prescriu la fonètica de l'apitxat:

a, be, ce, de, e, ef, ge, ach o hach, i, jota, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, ù, v [«su pronunciación ... es la mesma que la de la u vocal, pero en el uso de las dicciones suena como b, aunque más blandamente»], eix, y, zeta.

L'alfabet de José Mariano Ortiz (1782) no s'aparta gaire del de Carles Ros:

Para hablar la lengua valenciana y entenderla es preciso saber tres cosas: la orthología y ortografía, que es la inteligencia y pronunciación de letras y voces, y el siguiente alfabeto: a, be, ce, de, e, ef, ge, hac, jota, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, u, eix, zeta, etc. Este abecedario sólo se diferencia del castellano en la pronunciación de la hache, jota y x [=equis], en darle a la n por tilde eny, y omitir la e en la efe, ele, eme, ene, ere, ese.

Després, les notícies escassegen al País Valencià, i és difícil treure conclusions segures sobre la pervivència de l'alfabet tradicional. Dins el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (1851) hi ha molt pocs noms de lletres: be, ce, jòta, equis i çèta. Però quan n'apareix la tercera edició (1887) ens trobem amb la sorpresa que Constantí Llombart hi ha introduït els noms clàssics (èf, èl, èll, èm, etc.), malgrat que incorre en alguns desencerts: designa ach la -ch final, i ache la h; anomena el-le la l geminada, i inclou la «enye (ó eñe)» i la «cedeta (ó çeta)». Per a la x admet «exeix)».

Al Rosselló, finalment, Puiggarí manté igualment les designacions tradicionals, si bé anomena i consonant i u consonant la jota i la ve. La xeix i la idzeta són els únics noms per a la x i la z.

Sobre el timbre de les vocals tòniques dels noms tradicionals, les indicacions són vacil·lants, i en alguns casos fins i tot contractòries. Però, basant-nos en els testimonis més fiables --Febrer i Cardona, Petit i Aguilar--, podem arribar a la conclusió que arreu del domini lingüístic totes les lletres es pronunciaven amb e tancada [=e], tret de les vocals e i o (obertes en tot el català oriental), la er (oberta pertot) i la zeta (oberta en el català central); la jota sempre ha estat oberta. Aquesta és també la pronúncia de les vocals tòniques en l'alfabet actual, si prescindim de la e i la o, avui pronunciades amb timbre tancat a les Illes.

 

El procés de substitució de l'abecedari tradicional
És simptomàtic que, a començament del segle XIX, un Tratado de la ortología castellana publicat a Barcelona encara accepti per al castellà alguns dels noms tradicionals catalans. Admet, per exemple, les formes ef, em i en, al costat de efe, eme, ene; en canvi, només registra ele, elle, erre o ere, i ese. Ens trobem, doncs, en un moment que, si bé algunes de les formes tradicionals potser han perdut força, d'altres encara són tan usuals que el gramàtic no les sap --o no les pot-- proscriure ni tan sols per al castellà.

Pere Antoni Figuera inclou el nom de les lletres al seu Diccionari mallorquí-castellà (1840). Com en el llibre anterior, és revelador de l'inici de la substitució que doni generalment com a equivalents les formes tradicionals i les castellanes, tot i que en algun cas (h, r, s, x) la substitució ja sembla consumada. Són: a, , , , e, éf i efe, , hâtxe, i, jôta, , el [no hi apareix ele], ém o éme, én o éne, o, , qu, érre, ésse, , u, , equis, [manca la i grega], itzeta [no hi ha la forma zeta].

Un altre testimoni de la substitució que s'estava produint és el que retreu Pau Estorch (1852), que ja hem vist que en la seva Gramática de la lengua catalana acollirà sense reserves el model tradicional. En el pròleg d'un dels reculls que publicava sota el pseudònim de Lo Tamboriner del Fluvià s'adreça als

[...] catalans sensills
que l'idioma vuy pàrlan
que aprengueren essent xichs,
que dihuen X [=xeix] y no equis,
en tot conservant l'ús antich.

En l'altre extrem, en canvi, se situa un autor molt més popular, Andreu Pastells, lo Fluvioler del Ter, el qual defensa així (el 1868) la seva ortografia castellanitzant:

Enas é y gregas per eñas,
i llatina antes de xèx (x),
ja conexes tu matèx
que es casi parlar per señas;
y axis de la ena é y grega
una eña fare, axis (ñ),
y se llegirá mès llis,
que ab ella ningú ensopega.
[...] Per c [=ce] trencada una ceta (z)
posaré com dos y tres,
y á mí que nom' diguin res,
quem' faculta un cert poeta.
De Joseph l'h [=ac] se traurá,
y de Mathèu la trauré;
de Christófol ja s' tragué
y Cristófol diu ben clá.
Al preterit imperfet
de los verbs de la primera
per la v [=ve] casi derrera
b [=be] se posa clar y net.
[...] Exîmits 'l qui y 'l que,
posaré c [=ce] per la cu (q);
l'ac (h) tras ic, ec, oc, á fe,
no me la veurá ningú.
[...] Casi posara c [=ce] y s [=es]
cuan proxîm voldria dir;
per excel-lent proferir
una l [=el] posara, no mès.
[...] Y britats de gros calibre
van a proferir mos llavis:
so llibre com los mèus avis,
y en lo vers vull ser mès llibre.

Malgrat que Pastells posa sovint només la grafia i no el nom de les lletres, el còmput mètric permet resoldre totes les formes que concorren en el poema, que són bastants, i queda ben palesa la barreja caòtica de formes, tradicionals i castellanes, que són el correlat de la llibertat que propugna a la fi del poema; una llibertat que lingüísticament apareix identificada amb el dialectalisme i el vulgarisme. Els noms que apareixen, convenientment ordenats, són: be, ce, ac, i llatina, el, ena, eña, cu, es, ve, xèx, y grega, ceta. Fixem-nos en el contrast entre hac, el, es i xeix, d'una banda, i ena, enya o ceta, de l'altra. (No em sé estar tampoc de fer notar que aquesta és una de les poques vegades que, abans de Fabra, trobem formes del tipus ena, eña, amb -a final).

La tercera edició del diccionari de Labèrnia (1888-1892), revisat sota la direcció d'Ignasi Ferrer i Carrió, introdueix canvis curiosos en el nom de les lletres. D'entrada, manté les formes tradicionals; però en alguns casos les matisacions són concloents:

EF. Pronunciació catalana de la lletra F. [...] Los que's dedican avuy á la ensenyansa de la lectura, al significar lo valor d'aquesta consonant, li donan lo de f ó fe, ab mès acert qu'abáns, perquè's dòna una idea mès acostada de la sùa naturalesa y carácter.

[...]

EL. Pronunciació de la lletra L, segóns l'us antich. Avuy se pronuncía formant sílaba directa [=le].

[...]

EM. Pronunciació catalana de la lletra M, modernament se diu me ó m'.

[...]

F. [...] La pronunciació catalana es ef ó fe, com diuhen los moderns.

Em sembla evident que aquesta pronúncia (fe, le, me) no és tant la que es feia «modernament» com, senzillament, la que propugnava Ferrer i Carrió, tot seguint un corrent pedagògic d'ensenyament de la lectura i escriptura al qual em referiré al pròxim apartat. Sigui com sigui, la manca d'identificació amb el model tradicional que això revela és clara. El diccionari no diu res desautoritzant les formes en, er o es, però això deu ser simplement una falta de sistematització.

Pràcticament cap nom privatiu de la tradició alfabètica catalana no compareix en el diccionari de Martí i Gadea (1891), que consigna la pronúncia de èrre amb e oberta; tan sols hi llegim ve en comptes de uve.

El Diccionari de barbrismes d'Antoni Careta i Vidal (1901) és un altre testimoni de l'etapa --la llarga etapa-- de substitució dels noms tradicionals catalans pels castellans. Careta ja inclou totes les formes divulgades per l'escola castellana, però encara té plenament viu el record de les formes autòctones (hi inclou també la ll). Per això, en el Diccionari es preocupa sistemàticament de corregir els barbarismes en el nom de les lletres: així, prescriu el nom de la ç («cé trencada», i no cedilla), f («no's diu éfe, sinó éf»), g («se pronuncia ab g catalana, igual a la francesa»), h («no's diu hatxe, sinó hach»), j («ab j catalana, igual á la francesa»), l («no's diu éle, sinó él»; i abans: «EL. En catalá es nom de la lletra L y may ha sigut l'article lo»), ll («no's diu élle, sinó éll»), m («no's diu éme, sinó ém»), n («no's diu éne, sinó én»), r («no's diu èrre, sinó er»), s («no's diu ésse, sinó és»), x («no's diu èquis, sinó xeix»), y («no's diu i griega, sinó i grega»), z («no's diu ceda ni ceta, sinó zeta o idzeta»). Observem que, a diferència de les altres lletres, en el cas de la r Careta posa accent greu al barbarisme (mot bisíl·lab) i no accentua el monosíl·lab, per indicar que el timbre de la e és obert [=E]. El castellanisme equis (o èquix ['Ekiks], i més generalment èquits ['Ekits]) també es pronunciava amb e oberta.

 

La substitució, en tot cas, ja apareix pràcticament completada en l'Abregé de grammaire catalane de Foulché-Delbosc (1902), revisat i corregit --atenció-- pel mateix Pompeu Fabra. Les lletres del català ara són a, be, ce, de, e, efe, ge, hatxe, i, jota, ka, ele, eme, ene, o, pe, cu, erre, esse, te, u, v[e], ve doble, equis, y grega, zeta. Llevat de la ce, que havia de ser pronunciada ['se], la ve (no pas uve, com es demostra pel nom de la ve doble) i la y grega (i no y griega), la resta de noms es corresponen amb els de l'alfabet castellà.

Per a Tomàs Forteza, en fi, el record dels noms tradicionals, si és que en coneixia gaires, ja anava decididament lligat amb el passat: la x --deia-- té un so, «el propiamente catalán, que nuestros mayores solían llamar xeix».

La ruptura
Al costat del manteniment, amb més o menys dificultats, del sistema tradicional o la substitució pel castellà, el segle XIX veu també propostes de modernització, o de rectificació, tant en castellà com en català. Joan Illas i Vidal i Laureà Figuerola, per exemple, ja propugnaven en castellà noms nous per a les lletres (a, ba, ca, cha...) amb l'argument que així desapareixien ambigüitats i es guanyava en exactitud. La innovació no va prosperar. L'inspector d'instrucció primària de València Domingo Pío Aguirre, «siguiendo la opinión de acreditados pedagogistas», proposa també «a, be, ce, che, de, e, fe, ge, no nombrar la h» (!), etc. Pel que fa al català, ja he comentat la proposta de Ferrer i Carrió de pronunciar f o fe, i me o m', seguida per Aladern. I d'aquí deu provenir també que Josep Alcoverro proposi fe, le, me, ne, al costat de formes castellanes com hatxe, erre, esse o zeda.

No era per aquest camí, en tot cas, que vindria la ruptura definitiva. Aquests intents de simplificació no van aconseguir eliminar els noms tradicionals. Haurem d'esperar la figura de Pompeu Fabra, que va ser l'artífex principal de la normativització del català i que representava també el trencament amb la tradició lingüística cultivada pels gramàtics vuitcentistes.

Fabra era molt superior als lingüistes del seu temps, però no era pas més savi en el coneixement de tota la tradició escrita --i no tan sols la medieval-- que alguns dels seus contradictors. Ni que fos en el coneixement passiu, rutinari, d'aquella tradició. Per això escriu:

Por la lectura de periódicos catalanes, conocía la pronunciación de los grupos ny, -ch e -ig finales, tx y de algunas consonantes; con lo cual, e ignorando el valor de las vocales catalanas, así como que existiesen en catalán otras consonantes mudas que la que lo es en castellano, la h, leía el catalán bastante mal, como lo leen la mayoría de los catalanes y no pocos catalanistas; no sabía siquiera deletrear sus palabras.

Ja em vaig ocupar en un llarg article del sentit exacte d'aquestes observacions; ara, però, només m'interessa destacar aquesta darrera frase: «no sabía siquiera deletrear sus palabras». El jove Fabra no sabia dir ni el nom de les lletres en català, ja fos perquè considerava que les pronunciava a la castellana, negligint les regles fonètiques del català oriental (que, generalitzades a formes com efe, eme, ene, obligaven, en rigor, a pronunciar com a neutra la darrera lletra), o bé perquè es pensava que cometia un error fent servir la forma que havien tingut aquestes lletres al llarg de més de set segles.

Suposo, de tota manera, que es tractava del primer problema. Perquè la pronúncia ['ele], ['eme], ['ene], etc., era general a quasi tot Catalunya. Tots els que hem estudiat abans que es restaurés l'ensenyament en català podem recordar que era així com ho deia tothom, a Barcelona, a Vic, a Girona o a les Balears. Una pronúncia ['el_], ['em_], etc. per força havia de ser considerada, abans de Fabra, un vulgarisme. No ens pot estranyar, doncs, que el Vocabulario de catalanismos de Miquel Marcet denunciï la pronúncia ['e__], que l'autor identifica amb una forma errònia eña en lloc de la que havia de ser en bon castellà: eñe.

Al tombant de segle, però, augmenten les veus que legitimen i fins entronitzen la pronúncia oriental del català com la més adequada per a la nostra llengua «per la seva innegable superioritat», per dir-ho amb paraules de Fabra. La pronúncia de la e àtona com a [_] quedava justificada i, per tant, realitzacions com ['ef_], ['at__], ['el_]... D'aquí a l'aparició de les grafies efa, atxa, ela, etc. només hi havia un pas; un pas que abans només podíem veure reflectit en autors dialectals, com Andreu Pastells, i que a començament del segle XX ja es pot mostrar fins i tot en un text del Primer Congrés de la Llengua Catalana. Però que, malgrat tot, costa molt de documentar abans de 1917: la gramàtica de Rovira i Virgili (1916) encara abonava les formes tradicionals; la d'Emili Vallès (1915), que feia constar al títol que seguia «les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans», transcriu l'alfabet derivat del castellà (amb l'excepció dels noms de la hac, la ve i la xeix).

La publicació del Diccionari ortogràfic de l'Institut d'Estudis Catalans (1917), i la Gramàtica catalana de 1918, tanquen aquesta etapa de vacil·lacions i fixen un abecedari que inclou unes quantes formes que apareixien impreses per primera vegada en un tractat gramatical, bé per la seva ortografia desusada (efa, ela, ema, essa, erra), bé perquè no havien existit mai en català fins aquell moment (ics). Quant a l'alfabet tradicional, llevat naturalment de les formes que coincideixen amb el castellà, tan sols perviuen la ce trencada, la hac, la ve, la xeix --al costat de la ics ja esmentada-- i la itzeta --en concurrència amb la zeta.

D'aquestes dues darreres formes, tan sols la xeix es mantindrà després amb una certa força. Si més no, en les gramàtiques i diccionaris. En canvi, tinc la impressió que es fa servir ben poc en qualsevol altre context: ni en matemàtiques, ni per al signe de les travesses, ni potser a la pràctica quotidiana actual de les classes d'ortografia. Quan es pot triar entre dues opcions, sempre n'hi ha una que tendeix a desaparèixer. És el que va passar de seguida amb la itzeta, en competència amb la forma castellana zeta. En aquest cas, no es va reconèixer en la primera variant l'antiguitat i la noblesa del seu origen: l'existència del castellà zeta, igual que en llatí, devia fer pensar que l'altra era simplement un vulgarisme.

El cas de la xeix era diferent. Des de sempre, havia gaudit d'una legitimitat indiscutida. Per què, doncs, es van consagrar dues opcions per a la x? Es tracta, en realitat, d'un cas subtil d'interferència secular d'altres idiomes: del llatí o l'occità (recordem la condemna de la forma echs que feia Averçó) i, actualment, del castellà. El nom de la xeix responia a un so peculiar del català; més ben dit: a un so inexistent en castellà. Un cop introduït en català el castellanisme equis, es podia objectar a la substitució d'aquest nom per la xeix l'argument que també teníem en català un so [ks] o [gz] que, aproximadament, és el que que té el castellà. El nom de xeix , per tant, només convenia al so [_], de manera que necessitàvem un altre nom per a aquell so. Aquest nom no podia ser el castellanisme flagrant equis, però en canvi sí que es podia obrir la porta a un gal·licisme (icse). Així es va introduir la ics, que no apareix enlloc, que jo sàpiga, abans de 1917. No cal dir que ningú no ha vist mai la necessitat de dos noms per a la c ni per a la g, malgrat que també tenen dos sons. És clar: el castellà no els té pas, els dos noms.

Si, com he suposat, la introducció del nom ics obeeix simplement a l'intercanvi d'un castellanisme per un gal·licisme, no esperem trobar-ho mai justificat. De fet, no he vist enlloc que es justifiqui cap de les innovacions que Fabra va introduir en el nom de les lletres. Perquè, quin motiu, finalment, hi podia haver per adoptar les formes efa, ela, ema, etc.? A parer meu, només el d'evitar la pronúncia [e] a fi de mot i reforçar la pronúncia [_].

D'una manera inesperada, l'entronització del nou abecedari va tenir els seus efectes col·laterals, relligant novament l'evolució del català i l'occità. Si, al començament, els testimonis catalans i occitans dels nom de les lletres apareixen entrelligats, la normalització ortogràfica empresa per Loïs Alibert els torna a fer confluir, aquesta vegada prenent com a base l'alfabet de Fabra (a, be, ce, de, efa...). Tan sols la acha, la gi i la icsa s'aparten d'aquest model tot deixant entreveure la interferència del francès.

Conclusió
Aprendre l'abecedari, els noms de les lletres --precisem-ho: uns noms determinats i no uns altres-- era la primera tasca que el mestre imposava als seus deixebles en començar l'etapa escolar. Per això, la generalitat d'un model propi per a tot el domini lingüístic, des dels orígens fins a dates ben recents, amb lletres com la ef, la hac, la em, la xeix o la itzeta --no totes compartides per les llengües veïnes o el llatí-- obliguen a pensar en una sòlida tradició escolar que sens dubte començava ensenyant els alumnes a llegir en català i no en llatí, posem que des del segle XIV; i finalment en català i no en castellà, fins a principis del segle XIX.

Hem pogut comprovar com, durant la tan blasmada "Decadència", l'abecedari tradicional es manté amb plena vitalitat. Convé insistir en el fet que això es produeix arreu dels països de llengua catalana, sovint amb exemples aïllats o independents entre si. Hem vist també que, paradoxalment, la substitució de l'alfabet català pel castellà s'inicia ben entrada la Renaixença, i que, si deixem de banda la ce trencada, la hac i la ve baixa, és ara, en plena etapa d'immersió lingüística a les escoles, que els altres noms que havien sobreviscut s'estan perdent: primer la itzeta, finalment la xeix.

Des d'aquesta perspectiva, les veus que s'han fet sentir en els darrers anys (Albert Turull, Albert Aragonés, etc.) proposant «revisar els noms de les lletres» a propòsit del model nord-occidental, i defensant la necessitat d'acceptar una variant occidental normativa només reflecteixen un aspecte de la qüestió. A favor seu hi ha un argument que pot semblar inatacable: s'ha d'escriure efe, eme, etc. perquè és així com es diu a totes les zones del domini lingüístic on es distingeixen les aa i ee àtones. Resulta, però, que la pronúncia efe, eme, esse del català occidental també és --o era-- la pronúncia de l'oriental; i va ser justament per combatre un hàbit prosòdic que delatava l'origen castellà del nom de moltes lletres, i de les quals es desconeixia la forma autèntica (perquè els qui encara la recordaven no mereixien crèdit als representants de la filologia oficial), que es van adoptar les grafies antitradicionals efa, ema, essa, etc. Perquè cap català oriental peninsular, llevat que parli 'xava', no deixa de fer la vocal neutra quan llegeix una a àtona; i, en canvi, molts tendeixen encara, malgrat la pressió de correctors i professors de dicció, a pronunciar [e] en la majoria dels mots cultes o no patrimonials escrits amb e final.

L'estratagema ha funcionat, o funciona, en el català central. Com més va més, disciplinadament, pronunciem efa ['ef_], ema ['em_], essa ['es_]... En canvi, no és gens segur que la solució hagi estat igualment bona per al català occidental. Carles Salvador, per exemple, que escrivia hac, ve o xeix, no va gosar substituir efe, eme, per efa, ema, etc. Perquè, així com les solucions gràfiques que convenen al català occidental no solen crear grans desajustaments al sistema oriental (un cas prototípic: els plurals femenins en -es), no sempre les solucions pensades per al català oriental es poden traslladar al català occidental sense violentar-ne la idiosincràsia fònica. I això, en suma, és despullar un sant per vestir-ne un altre.

APÈNDIX

I) UNS MOTS OBSCURS EN TRES POEMES DEL SEGLE XVII

a) Francesc Vicent Garcia:

A UNS ZELOS

[fragment]

A vós ho dic, bella Filis,
que des de l'a fins a l'u
i de la c consonant
fins a la trencada rum
les alfabètiques lletres
així les posau en ús
que podeu donar lliçó
al notari més sabut.
Si és que mereixen mes notes
que eixos dos zafirs tan purs
en los seus borrons s'empleen,
llegiu, si Déu vos ajut.

 

b) Pere Antoni Jofreu:

VEXAMEN AL COMPANYÓ QUI VA DEXAR HA SAN RAMON EN MALLORCA

A LA VORA DEL MAR, RECUSANT ENTRAR AB ELL

[tornada final]

 

Estribo

O!, felices llengües trobes,
romans de corona y bus,
y per tot lo A B C passes
fins a la trencada rum.
No permètan los bons jutges
que dígan las gràcias uns
y altre guany las indulgèncias,
com ho pratícan alguns!

 

c) Pere Jacint Morlà:

LO PORTAL DELS JUEUS

[fragment]

[...] Ay, muller, que em pren la rampa!
Yo vull fer-vos un miñó".
"Per cert que sou baladró",
respon ella, "y gran piteu:
com voleu fer lo memeu,
si despert està lo chic?
Ell al chic pega un pesich
y, vent que el chic no respon,
propet del gira de con
apunta el trenca de rrum.

Aquests tres fragments inclouen una referència a unes grafies: la trencada rum, o el trenca de rum; el darrer, a més, esmenta el gira de con. Són dos termes que no recullen els diccionaris, la qual cosa dificulta la comprensió exacta del passatge. Una nota conservada entre els papers d'Antoni de Bastero del Seminari de Girona, però, permet aclarir-ho del tot. Vegem, doncs, el text de Bastero (fragment inicial):

Tres caràcters se tròban en las cartas antiguas llemosinas, los efectes dels quals apar éran únicament per abreviar las s´yl·labas on, rum, us. Per la primera úsan pròpriament de una ç trencada al revés, com . Sobre la pronunciació varían las opinions: uns li diuhen girada corn, altres girar de cor, y los montanyesos, entre los quals està més avuy en ús, la anomènan gira de con, y esta me apar és la més certa y genuïna. Per la segona, rum, fórman una r llemosina un poch llarga de la cama de baix, a la manera de una majúscula, o un 2 de número ab una línea que li passa per lo mig, verbi gratia , y a est uns lo anomènan trencada rum, o trenca de rum, y mon sentir se inclina a esta última pronunciació, per ser més conforme al que representa y explica segons lo parlar antich. Y per la última, us, fórman un 9 de número ab lo ull més petit, que excedeix del recte de las lletras quant usam de ell, a la manera que a las vocals que pòrtan accent, verbi gratia De·, Dn·.

És clar, per tant, que el domini d'aquests signes simbolitzava la culminació de l'aprenentatge de la lectura, essent com eren el final de l'abecedari. (Vegeu la il·lustració adjunta, en què es reprodueix el primer full d'unes beceroles castellanes de 1606). En el primer poema, l'al·lusió serveix per fer un elogi de la competència lectora de Filis, la dama a qui va adreçada la composició. En el segon, escau com a imatge, expressant el desig que el romanç anterior no sigui criticat (per les males llengües) i obtingui l'aprovació dels lectors més exigents. En el cas del tercer poema, que és una composició obscena (tracta d'uns casats que decideixen fer ús del matrimoni al costat del seu fill adormit), els noms dels signes serveixen de metàfora per designar els òrgans sexuals, no tant per la similitud dels respectius signes amb els genitals masculins o femenins com per la semblança fonètica del primer dels termes usats (gira de con) amb el nom que designa del sexe femení i les connotacions de potència en l'escomesa (trenca de rum) que suggereix el segon.

 

II) UN POEMA DE CARLES ROS

PARA PRACTICA EN EL ESCRIVIR DEL IDIOMA VALENCIANO

[fragment]

Sòn les lletres elemènts
ò charactèrs nomenats,
començamènt dels idiomes
per hon tots han principiat.
[...] Generalmènt se nomènen
per vocals y consonants.
Vocals, n'i há sis, per ara,
segòns aixì ho practicàm,
que sòn: à, e, ì, o, ù,
y grega, que les sis fan.
[...] Les consonànts sòn les altres
de nostre alphabèt restants.
[...] Sòn mudes les que per sì
so algù no se'ls pot trobar
y es precìs les pronunciem
postpossant-les la vocal,
així: be, ce, de, ge, pe,
, te, anyadint la .
Sòn semivocals aquelles
que tenen so semejant
al de les vocals, y en una
antipassada vocal
s'articùlen, d'aquest modo
que asì senyalades van:
ef, el, em, en, er, ex,
com aixì ho tinc declarat.
Les demès, ni bè sòn mudes,
vocals ni semivocals,
mes per fi tambè servixen,
cascùna per a sòn cas;
mènys la z [=zeta], que·n sòn lloch
la c [=ce] de cedèta usàm,
y, si la z [=zeta] en los noms
propis ò estrangèrs deixàm,
la pronuncièm com la s [=es],
que aixì es nostron natural.
Este alphabet referìt
es de idioma valencià,
si bè lo que·s mùda es poch
aqueste del castellà.

No són una novetat els signes que compareixen en el poema; la singularitat del fragment es troba en la intenció mnemotècnica de Carles Ros, que l'empeny a explicar resumidament en vers el que ha exposat abans en prosa més detalladament.

 

PEU D'IL·LUSTRACIÓ

F. Aij d'unes beceroles castellanes siscentistes: Cartilla para enseñar aler a los niños, Pamplona, Mathias Mares, M.DC.VI.

 

RESUM

El noms de les lletres, derivats del llatí, no presenten exactament les mateixes formes en les diverses llengües romàniques. L'estudi de les referències que preceptistes, gramàtics i lexicògrafs han fet tradicionalment al nom de les lletres en català revela la continuïtat d'unes formes que remunten als orígens de l'idioma i que encara són ocasionalment recordades a començament del segle XX: a, be, ce, de, e, ef, ge, hac, i, jota, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, u, ve, xeix, y grega, itzeta. Al segle XIX, però, aquests noms són substituïts progressivament pels castellans, de manera que la normativització del català empresa per Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans es va fer, en aquest tema, sobre el desconeixement de la pròpia tradició gramatical.

 

A la xarxa des del juny del 2001